Han passat 10 anys des que Juan José Campanella va estrenar ‘El secreto de sus ojos’, per la qual va aconseguir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Després de convertir-se en un dels artífexs del boom del cine argentí gràcies a ‘El hijo de la novia’ i de triomfar a Hollywood, el director es va refugiar en la televisió, va fer un film d’animació, ‘Futbolín’ i ara torna a la ficció amb ‘El cuento de las comadrejas’, una adaptació de ‘Los muchachos de antes no usaban arsénico’ (1976), per parlar dels llums i les ombres de l’èxit i compondre un artefacte metacinematogràfic a tall de comèdia negra on brillen els seus actors, els veterans Graciela Borges, Luis Brandoni, Óscar Martínez i Marcos Mundstock, als quals s’uneix la presència de l’espanyola Clara Lago.

Fa la sensació que, amb aquesta pel·lícula, ha volgut homenatjar l’art d’explicar històries, com no, a aquells que les interpretan.

Potser no és l’objectiu principal, que al cap i a la fi és entretenir, apassionar, emocionar, fer riure o provocar. Després comencen les altres lectures, la de la forma, el tema... i en aquest cas conté aquest joc de miralls amb el cine, però més que un homenatge és una necessitat de generar comicitat.

¿Volia fer un conte moral?

És un conte moral estrany, perquè... Els nostres protagonistes no són gent molt moral (riu). En realitat, aquí no hi ha ni bons ni dolents, tots estan en l’àrea grisa. Però clarament la mirada es vehicula per fer que l’espectador es posi a favor s’uns i en contra d’uns altres. Clarament, se sap qui vol que guanyi i quin altre perdi. Però tots els personatges tenen dots de cinisme, de perversitat, d’extravagància.

¿I pel que fa al xoc de generacions?

Et diria que és el tema menys rellevant. Com en qualsevol pel·lícula de superherois, l’heroi té un poder, i el brivall una arma letal. En aquest cas, els nostres herois tenen una debilitat, que és l’edat. I el poder dels nostres brivalls també és l’edat. En realitat, és més un xoc entre el pragmatisme enfront del romanticisme. I hi ha pragmàtics de totes les edats i romàntics de totes les edats. No és que els vells siguin tots bons i els joves tots dolents. Al contrari, hi ha més joves romàntics que vells romàntics. Però sí que hi ha una reflexió que no té a veure amb el conflicte sinó amb el viatge emocional, especialment en el cas de Mara. Comença tancada en el seu passat, turmentada per la seva vellesa, se sent incapaç de disfrutar-la i pensa que la seva debilitat més gran és l’oblit. I el seu recorregut serà redescobrir que no necessita reinventar-se constantment, però tampoc pensar que ho ha fet tot en la vida.

¿Vostè necessita reinventar-se en cada nova pel·lícula?

Un càrrega amb certs temes i certes obssessions i es cristal·litzen de formes molt diferents en cada pel·lícula i gairebé ni me n’adono. Però sí que és important buscar històries noves, sabors nous, amb ingredients nous, no oferir sempre el mateix plat.

¿Per què va decidir fer una adaptació de ‘Los muchachos de antes no usaban arsénico’ i quines serien les diferències principals amb la seva pel·lícula?

Les dues pel·lícules estan basades en passos de rosca i en el joc del gat i el ratolí. Però no vull fer espòilers de cap de les dues. En el seu moment em va agradar moltíssim la pel·lícula original, que era de culte i una mica maleïda, ja que es va estrenar dues setmanes després d’instaurar-se la dictadura a l’Argentina i no la va anar a veure ningú. Però més tard va ser reivindicada i José Martínez Suárez, el director, ha sigut un gran professor i mestre.

Crec que era una pel·lícula que semblava dels estudis britànics Ealing, amb una potent càrrega d’humor negre molt sec, i jo volia que se semblés més a la comèdia clàssica dels 40 i 50, amb aquell toc Lubitsch en els diàlegs constantment enginyosos, molt escrits i que necessiten grans actors perquè semblin naturals.

Suposo que buscar els actors apropiats era una part fonamental en aquest cas.

Era fonamental. No només havien de ser grans actors, sinó que a més havien d’haver sigut glòries del cine. Perquè això o es té o no es té. Una persona arriba a ser una glòria del cine gràcies a certes característiques que tenen a veure amb la seva presència en pantalla, amb l’amor amb què et mira a la càmera, amb un pes específic molt determinat. Tot i que no hagis vist mai una pel·lícula amb Graciela Borges, saps que no l’hem tret d’un grup de teatre amateur (riu). Els grans actors tenen això. I la veritat és que no n’hi ha gaires. El problema amb el personatge de Mara és que a més havia de tenir material fílmic seu de quan tenia 19 anys per crear el contrast entre la seva joventut i la vellesa. A més, està al límit de la tristesa, la gràcia i el patetisme. Toca moltes cordes i és difícil afinar-les bé. És un dels motius pels quals la pel·lícula ha trigat tant a fer-se, perquè fa 22 anys que en vaig escriure el primer esbós.

El cine argentí va començar a conèixer-se més a Espanya a partir dels anys 90, però ¿per què creu que és més desconeguda la generació de José Martínez Suárez, Raúl de la Torre, Leonardo Favio o Leopoldo Torre Nilsson?

Potser en aquella època no hi havia tanta comunicació entre els nostres cines. Nosaltres sí que vèiem molt cine espanyol perquè la majoria érem nets d’espanyols que continuaven vius. No crec que sigui casualitat que el cine argentí comenci a arribar aquí just quan hi ha una onada d’immigració argentina. El mateix passava amb el cine italià: nosaltres en consumíem molt, era tan popular com el nord-americà, i ara s’ha deixat de veure a mesura que es van anar morint els immigrants. Tampoc ara arriba gaire cine espanyol.

¿En quina situació es troba el cine argentí?

A l’Argentina es filma moltíssim cine, com 250 pel·lícules per any, una exageració. El públic no dona l’abast. A més, amb la televisió el negoci està canviant. Les sèries ara apunten a nínxols, i no hi ha generació d’estrelles, d’actors que causin impressió. A Espanya el cine argentí es va conèixer gràcies a Federico Luppi, Héctor Alterio, Leonardo Sbaraglia i Ricardo Darín. Però ara ja no hi ha estrelles perquè no hi ha vehicles per generar-les. Els cines es copen de pel·lícules de superherois i de nens. I en aquest sentit, Thor i el Capità Amèrica són intercanviables. Si en l’escena següent els actors es canviessin els papers, no es notaria res (riu). Sempre s’ha dit que el cine era una indústria de l’entreteniment, però abans també hi havia pel·lícules que et podien canviar la vida i ara això ja no passa.