A la ciutat de Guadalajara opera al seu aire elclan dels Flores, amb en Carlos al capdavant, un constructor aristocràtic, concebut com l’ull que tot ho veu. Sembla imposar la seva llei a tot el que es mou i creu concebre la seva ciutat com un negoci personal i infinit en quèblanquejar diners a cabassos i fer mansionsperquè, aquí, diu, no té cabuda l’arquitectura moderna. Peròel seu fer malvat és quixotescperquè l’agafaran in fraganti i li juraran que trauran els seus draps bruts a la llum convertint-se, d’aquesta manera, en un mafiós anat a menys. Amb tot plegatAntonio Ortuño(Zapopan, Jalisco, Mèxic, 1976) concep‘Olinka’, una ficció com una òpera bufa per la qual van desfilant la filla Alicia, el promès Aurelio Blanco, la filla de tots dos, Carlita, i Estrella, l’advocada que el cuidarà quan el gendre surti de la presó abans del previst.
En aquesta ciutat s’havia de construir una urbanització luxosa,Olinka, un nom “abrasiu que va aparèixer com un meteorit”i la imatge pristina d’“una ciutat on artistes, científics i pensadors gaudirien d’una llibertat absoluta”, la Nova Olímpia convertida en mans d’Ortuño en la “veta mestra i fonamental d’una era de cataclismes, proeses i renaixences”.
En aquesta comèdia humana sobre el poder destructor de l’ambició d’uns quants que arruïna la vida de molts Ortuñodissenya com una arquitectura malalta podreix els fonaments de la societat. I quan s’han de pagar les culpes –perquè al final tot se sap i la corrupció flota i es veu i es toca– el gendre es prestarà per convertir-se en el boc expiatori que calmi les hordes que busquen un culpable. Quan torna després de 15 anys a la presó, “Blanco, és clar, ho entén immediatament: les famílies que es van negar a vendre-li [a Carlos Flores] la terra d’Olinka no havien desaparegut de cop, al cap i a la fi. Els desapareguts no existeixen. L’esvaïment és una il·lusió òptica. Algú coneix, sempre, el destí dels que ja no hi són. Algú se’ls endú i els llença en un lloc, fora de la vista i el món”.
Humor negre
Amb un ritme calculat, fent ús d’un humor negre que fa que el que és tràgic es coli en les consciències com un verí quotidià serpentejant, els lectors d’Ortuño entenen que estan davant d’una ficció gairebé teatral, el desplegament escènic no només d’una tragèdia familiar, que també, sinó estatal, nacional, continental: gairebé còsmica. Sobre el domini, ja clàssic, de l’insult com una de les belles arts no cal ni que em preguntin.
La cobdícia dels Flores acaba per edificar uns somnis trencats i unes il·lusions perdudes que són la xifra d’una societat voraç. Tot es consumeix en el foc monetari iles ànsies de poder: la família, l’amor, l’amistat i els codis socials. I acaba amb l’embafament perquè “aquest cicle infinit de saqueig, humiliació i servilisme que altres anomenaven ciutat no s’acabava mai”.