“¡És una imatge horrible! ¡És el president de la mort! ¡Ara hauré d’escriure una seqüela!”, exclama Daniel Clowes (Chicago, 1961) a l’imaginar-se Donald Trump com el jove protagonista de ‘El rayo mortal’, al qual el seu pare científic ha llegat una arma capaç de desintegrar qualsevol sense deixar rastre. El dibuixant nord-americà, estrella del Comic Barcelona, és un dels referents de la historieta independent des de finals dels 80, amb obres com ‘Ghost World’ (sobre la relació entre dos adolescents) o ‘Wilson’ (protagonitzada per un tipus odiós, repel·lent, egoista, vague i envanit), totes dues portades al cine, la primera amb una joveníssima Scarlett Johansson i la segona encarnada per Woody Harrelson. 

Tots  els seus personatges són gent normal amb problemes per encaixar en la societat, fracassats, perdedors, acomplexats o alienats, esmolat reflex no només dels seus conciutadans. “La meva obra sempre tracta de coses que em donen voltes pel cap. I totes les meves pors, les meves preocupacions, tot el que m’interessa, acaba per reflectint-s’hi –constata–. I avui, em preocupa el fet de viure cada dia en una crisi constant sota la presidència de Trump, una crisi que afecta el país, que m’afecta com a part de la raça humana. Em resulta difícil d’entendre que el que per a mi són fets objectius per a la meitat de la població del meu país són mentides. Aquestes són les coses en què penso diàriament”. 

“Els meus personatges se senten malament amb si mateixos, no tenen res en què creure i són més conscients del que passa al món que els votants de Trump. En canvi, aquest percentatge de població que el vota està satisfet perquè hi han trobat una cosa en què creure”, compara Clowes, les obres del qual a Espanya s’estan publicant a La Cúpula, Fulgencio Pimentel i Reservoir Books.    

A ‘Paciencia’, ‘thriller’ de ciència-ficció ‘pulp’, el protagonista troba la seva dona assassinada i molts anys després viatja al passat per venjar-se del culpable. “Vaig voler donar-li veu també a ella, l’única de qui et pots fiar, per demostrar per què ell es converteix en un monstre al perdre-la”. Aquí, Clowes obria un buit a l’esperança amb una història d’amor etern, influït pel fet d’haver conegut la seva dona i tingut un fill, admet. “És el que m’ha fet sensació de poder transcendir, que és el que busquen molts dels meus personatges. Des que H.G. Wells va inventar la màquina del temps, tots hem fantasiejat amb utilitzar-la. Però he llegit prou llibres d’història com per saber que m’espantaria anar al passat. No em sembla gens segur i sí molt desconegut”. ¿I al futur, que també és desconegut i no augura res de bo? “Uff, no. M’aterreix el futur”, confessa l’autor d’‘Ice Haven i ‘David Boring’.    

No obstant, afegeix, no tem la mort. “De nen m’aterria, no tant la meva com la de la meva família. Passava nits en blanc preocupat per si es morien. Però després d’haver patit una operació a cor obert i d’haver perdut molts dels meus íntims accepto millor la idea de la mort. Però la gent sí que la tem. Forma part de la naturalesa humana allunyar-se del que li fa por”.  I en posa un exemple: negar el canvi climàtic. “No és que no acceptin les dades científiques sinó que temen el que aquestes dades els estan dient. Prefereixen viure en un món de fantasia i no acceptar la realitat”, lamenta.

Clowes, que treballa en una altra obra llarga de la qual prefereix no revelar res, no té gaire confiança en la humanitat per respondre a aquest tipus de situacions. “No estem preparats. Ens va bé tot el que té a veure amb les guerres, l’agressió, la destrucció però no som capaços de canalitzar aquesta energia cap a la ciència, la cooperació...". 

La solitud dels seus personatges i els seus problemes per relacionar-se i comunicar-se són una constant als seus còmics. “No soc a les xarxes socials. Em semblen un veritable malson. Si rebo cinc correus necessito temps per asseure’m, llegir-los, contestar, i no puc treballar. Haver de respondre constantment a aquest tipus d’estímuls és un malson –opina–. Tot i que abans passava hores parlant amb els meus amics per telèfon i tenia una connexió personal i això ja no passa. Ara estic molt més aïllat, excepte amb la gent que viu a prop meu. Estem tornant als temps d’abans de la invenció del telèfon: ens escrivim cartes i parlem amb la gent del nostre barri. És una fase horrible d’involució humana que ens portarà a algun tipus de crisi. N’estic convençut”.