No hi ha dos concerts semblants deMaria del Mar Bonet,ni està la cantant mallorquina subjecta a la dolça i acomodada melodia del ‘revival’. El seu ésun cas únic de desafiament constanta través del temps, amb la frescor i el sentit aventurer de les primeres vegades. Ho va tornar a demostraraquest divendres al teatre Joventut, de l’Hospitalet (Barnasants),on es va ficar amb gust en un delicat jardí de la mà delpianista cubà José María Vitier.
Aquesta aliança deriva d’una de les branques del seu últim disc,‘Ultramar’, elaborat a Cubaamb músics de l’illa. Vitier, un d’ells, va oferir el seu encreuament deromanticisme europeu i llatinitat tropicala la primera part del concert, de caràcter instrumental i acompanyat per un bonic muntatge de vídeo. Allà es va moure des del classicisme de ‘Tus ojos claros’ (peça a la qual han posat veu tantSilvio RodríguezcomPablo Milanés) fins a l’empremta antillana de ‘Tempo habanero’ o ‘Contradanza festiva’, enriquit allà pel contrabaix i les percussions d’un tercer implicat, elmultiinstrumentista (i viceministre de Cultura cubà) Abel Acosta.
Sintonia feminista
Vitier va posar la seva tècnica enlluernadora al servei d’una emoció educada en un recorregut que va culminar amb la peça central de‘Fresa y chocolate’. Així va servir després a la veu de Maria del Mar Bonet, que es va obrir pas ensintonia amb l’esperit del 8 de març amb ‘Nosaltres les dones’,la seva ràpida expressió feminista (de l’àlbum Alenar, de 1977), a partir del poema de la finlandesa (de cultura sueca)Edith Södergran,que diu allò de “volies una dona i trobares una persona”.
La música i, més encara, la veu són materials sensibles, i fins i tot una perfeccionista com ella té nits que sobresurten entre l’excel·lència habitual. La de divendres va ser una d’aquestes, amb unamodulació d’alts volsa través del cançoner d’‘Ultramar’, dels relleus d’unainèdita adaptació de Noel Nicola(‘I quan surtis, lluna plena’) i de la profunditat anímica de ‘No voldria res més ara’.
I el cim, aquest‘Ave Maria’ de Vitier, cantant en llatí sobre una convulsa trama rítmica afrocubana, entre frasejos en ioruba d’Acosta i del mateix pianista. Sincretisme total amb una Bonet dominadora, d’enutjada transcendència diríem que gairebé ‘punkie’, i el tambor batá apuntalant amb intensitat l’estat de trànsit. Ja costa avall, el bis no va passar per alt ‘Què volen aquesta gent?’ (dedicada a “una amiga”, Carme Forcadell) i una revisió de ‘La Balanguera’ amb inflexions de jazz, portant la música i l’esperit, una vegada més, una mica més lluny.