Albert Finney, vell murri del cine britànic, actor camaleònic capaç de sobreviure les generacions i les modes, ha mort al seu domicili londinenc als 82 anys. La causa de la mort no ha transcendit, tot i que ell mateix va anunciar el 2011 que patia càncer de ronyó. Actor de raça, capaç d’aixecar una pel·lícula amb la seva sola presència, Finney (Salford, 1936) va saltar al cine després d’haver-se consolidat en l’escena teatral (a la Royal Shakespeare, entre d’altres) i ho va fer per la porta gran, en sintonia amb el cine dels joves irats dels 60. A la seva primera pel·lícula, en què Tony Richardson adaptava la carismàtica novel·la d’Allan Sillitoe ‘Dissabte a la nit i diumenge al matí’ –tot un ‘Trainspotting’ ‘avant la lettre’– ja es va forjar el seu paper d’antiheroi de la classe obrera, amb qui es van identificar els joves del moment descontents amb una societat que els abocava a un treball alienador i a l’alcohol.
Instal·lat en la fama, va protagonitzar ‘Tom Jones’, que el va fer ric i famós, pel·lícula en què va cultivar una actitud desafiadora i un tant fanfarrona –la seva targeta de visita– que poc tenia a veure amb l’elegància de Peter O’Toole o Terence Stamp, companys de generació. Si s’hagués de comparar amb algú, seria amb Michael Caine, un altre intèrpret a qui els seus orígens humils no li van permetre el vernís de la universitat i que, com ell, va saber com passar de ser una estrella atractiva i sexi a un magnífic actor de caràcter.
Després de participar a ‘If’ de Lindsay Anderson, un altre film rabiós i contestatari, va protagonitzar, a les ordres de Stanley Donen, ‘Dos a la carretera’, brillant dissecció de les misèries matrimonials en què el seu caràcter rude i directe es mesurava amb la intel·ligència i el singular encant d’Audrey Hepburn. Pel que sembla hi va haver romanç entre ells.
Als anys 70, potser motivat pel poc èxit de la seva única incursió en la direcció, l’estimable ‘Charlie Bubbles’, va abandonar els papers de galant per posar-se a la pell de personatges que no li corresponien per edat com, l’avar dickensià de ‘Muchas gracias, Mr. Scrooge’ (musical en què va demostrar que no se li donava malament cantar) o Poirot a ‘Assassinat a l'Orient Express’.
Problemes amb l’alcohol
Una dècada després, l’adaptació de ‘Sota el volcà’, un projecte que John Huston va perseguir durant anys, el va permetre utilitzar com a base per construir el caos vital del seu protagonista, el cònsol Firmin, les seves pròpies experiències alcohòliques dels 70, que van fer que perdés algunes possibilitats laborals.
El ‘thriller’‘Mort entre les flors’dels germans Coen el va tornar ja com a actor de repartiment a la primera línia de l’actualitat, amb composicions carregades de ràbia i força, com la de l’avorrit advocat que li dona la rèplica a Julia Roberts a ‘Erin Brockovich’ de Soderbergh –la seva cinquena nominació i l’última oportunitat per guanyar un Oscar que se li va resistir–, com a pare dels atracadors del ‘thriller’ de Sidney Lumet ‘Abans que el diable sàpiga que has mort’, o com a ferotge contrincant de Jason Bourne. Sense oblidar la màgica ‘Big Fish’ de Tim Burton, en què interpreta un vell espavilat i somniador que rememora la seva joventut. Que aquest paper amb molts anys menys estigui interpretat per Ewan McGregor i que als espectadors ens sembli que són la mateixa persona hauria de voler dir alguna cosa.