El teatre no demostra el seu caràcter d’art itinerant quan es tracta de superar l’escassa distància que separa Barcelona de València. Ni els evidents llaços culturals i lingüístics serveixen per unir dues escenes que viuen d’esquena. De tant en tant, algun tímid cicle a les alternatives fa possible una unió entre ports, com l’Escenari Brossa, que ens acosta dues figures clau de l’escena valenciana: Juli Disla (el seu molt recomanable 'Carinyo', amb Jaume Pérez, arribarà a partir del 23 de gener) i Paco Zarzoso, que dirigeix a la companyia La SubTerránea fins al diumenge 20.

'Maleïda tardor' és una creació col·lectiva que s’amarra en la perfecció a la sala Palau i Fabre, calador de propostes on la paraula és la protagonista. Tres actrius, en rima amb les tres Gràcies i amb tants altres trios del simbolisme universal, ens reben a ritme de pasdoble, ambient de ball i revetlla sota bombetes de colors i un tapís de fulles tardorals. Repartits per les tres taules, els fermentats símbols del mar Mediterrani: parra i raïm, i la premsa per trepitjar i donar vi. Salpen amb un conte que desplega les espelmes de la mitologia, la història d’Europa, vella i nova, la princesa fenícia que cavalca un toro blanc, Zeus, torejat fins al present del continent, frontera i presó amb mar de fons. I així anirem saltant del terreny diví a l’humà, buscant la connexió que hi ha entre les coples de Jorge Manrique i la capacitat del bòtox per reparar l’erosió de la cara

I és que entre un corrent de frases embravides ens anem adonant de la direcció de la travessia, ens condueixen fins a l’esquemàtic conflicte entre Eros i Tànatos en clau elegíaca. Res pot aturar el temps, ni el final que porta com a equipatge. S’espera una parca amb forma de diable, com Vladímir i Estragon esperaven Godot, però ja sense indici de fe, o reclamant-la a hòsties. I quan s’acosta l’inevitable desenllaç, es pregunten què n’haurà sigut del viatge, quines petjades deixarem a terra. Necessitem la tragèdia, ens diuen, perquè sabem com ve la mort.

Una feina postcastissa

La companyia firma la dramatúrgia, tot i que rima la seva poesia amb aquest postcasticisme barroc del Paco Zarzoso dramaturg, aquest anar i venir de frases teixides com tapissos pesats, veus entre el diàleg i la declamació que ens recorden les millors propostes de l’Hongaresa, la companyia que comparteix amb Lluïsa Cunillé. Hi ha pols i ritme, encara que alguns moviments es repeteixin o siguin evidents. La il·luminació no llueix tant com hauria, és possible que la sala se’ls hagi quedat petita. Defensen la feina amb ungles i dents Lucía Sáez, Lucía Abellán i María Andrés, desbordants d’energia en el seu esforç i dificultat per hissar les paraules en la correcta direcció, la de retratar la mort parlant de la vida, o viceversa.