Marlango fa un pas més en la construcció d’una cançó de fantasia, un resum de tots els gèneres populars sense acollir-se a cap en concret, a ‘Technicolor’. El seu setè disc, ja. Una altra invitació al’evocació d’una realitat fabulada que el grup madrileny va escenificar aquest dimecres a la Barts (Festival Internacional de Jazz de Barcelona) amb un inèdit format de sextet que va aportar altres textures a les seves cançons.
Un concert en el qual els músics surten a escena mentre sona la veu de Frank Sinatra entonant ‘You make me feel so young’ no pot anar malament, i així Marlango va prendre posicions, amb Leonor Watling lluint un teatral vestit vermell i Alejandro Pelayo dirigint el conjunt des del piano. Aquest instrument va ser troncal, establint unes formes classicistes i deixant, amb tot, espais per a altres senyals proveïdors de contrastos: la trompeta paisatgística, la guitarra amb temptatives ‘roots’, una bateria que de vegades hi era sense gairebé fer-se notar, i el càlid violoncel suplint les funcions del baix elèctric.
Núvols i clars
I al mig de la foto, ella, cantant a la seva manera discretament distant, arrossegant frasejos i deixant-los anar amb una elegància brusca. Repertori dels seus últims tres discos, deixant enrere la seva etapa en anglès, amb atenció especial a ‘Technicolor’. D’aquí en van sortir cançons que semblen fetes en un altre temps, o potser en cap, de melodies tènuement il·luminades, com les àlgides ‘Beso robado’, que va obrir la sessió, i ‘Un momento perfecto’. Música “per a moments inquietants”, va apuntar Pelayo, tot i que en aquest camp les que van mostrar més relleus van ser ‘El veneno’, amb una Watling ennuvolada, i el rescat de ‘Dinero’, cançó que al seu dia van gravar amb Bunbury.
Marlango va oferir un concert valent i de posada en escena cuidada, amb un ballarí de claqué, Lucas Tadeo, il·lustrant algunes peces i una pantalla de vídeo abraçant, per exemple, ‘Si yo fuera otra’ amb imatges de Sara Montiel i Carmen Sevilla. Creant una atmosfera suggeridora amb vista al glamur d’un altre temps, i convidant el teloner, el cantautor folk Carletti Porta, “home de la Manxa”, en la tèrbola ‘Todo es tan importante’.
Però ens va anar acostant al final, i per tant, “també a la mort”, va apuntar Pelayo amb humor negre, quan Watling va trencar el seu sostre de vidre a ‘Poco a poco’. A partir d’aquí va donar el millor de si mateixa en un bis amb parades emocionants al recorregut ‘in crescendo’ de ‘Ir’ i la versió, l’única de la nit, de la cançó cubana ‘Veinte años’, amb la modalitat de Marlango més pròxima i tangible.