Més que una cançó, un lament. ¿Per qui? Pels que no tenen llàgrimes. Ningú plora en aquesta esborronadora, bellíssima novel·la. Els que són vius semblen navegar sobre les ruïnes d’una terra inundada; encara retrunyen els llamps de l’huracà ‘Katrina’. Els que estan morts són fantasmes que ens recorden que l’esclavitud del sud continua fent sonar els seus grillons a través del temps, que la violència és la llegítima que la Història ha llegat a les seves víctimes. La novel·la de Jesmyn Ward, National Book Award del 2017, existeix per donar veu a uns i a d’altres, tot i que seria injust reduir-la a un megàfon per a tots aquells que no voten perquè estan massa ocupats a esquivar els trets en meitat de la nit o han consumit massa cristal per saber que, en qualsevol cas, la vida és trista. És obvi que és una novel·la política, perquè al cap i a la fi fa el mateix pel ‘black trash’ que el “Knockemstiff” de Donald Ray Pollock feia pel ‘white trash’: demostrar que, sigui amb Bush, Obama o Trump, el racisme, la pobresa i la falta d’esperança són els autèntics arrasadors amb què es mesura aquesta Amèrica que no pot permetre’s el luxe de conèixer el que significa ‘Estat de Dret’.

No obstant, dèiem, caure en la temptació d’abordar ‘Canteu esperits, canteu’ des de la conjuntura seria un greu error. Hi ressonen els ecos del William Faulkner de 'Mentre agonitzo', una altra novel·la de carretera en què les veus capitulen una missió impossible per a gent tan tocada per la fam, o la bellesa convulsa de la Toni Morrison de 'Beloved'. La Leonie, de raça negra, està disposada a qualsevol cosa per recollir el Michael, el seu nòvio, de raça blanca, a la sortida de la presó, tot i que això suposi creuar el país amb els seus dos fills –un d’ells, el Jojo, l’altre narrador viu, és potser el personatge més emotiu–, una amiga de la feina que només fa que queixar-se de l’olor de vòmit del cotxe i una partida de drogues oculta en un compartiment secret.

Si Jesmyn Ward evita les trampes del miserabilisme no és perquè no descrigui els seus llocs, els seus punts de trobada, sinó perquè els atorga un cos poètic que ens fa comprendre les seves decisions més reprovables. Amb aquest context, l’egoisme de la Leonie, la seva maternitat hostil, s’explica a través del seu amor sord i cec pel Michael, la qual cosa no li impedeix, per exemple, ser testimoni commogut de com els seus fills es consolen al seient posterior d’un cotxe, com si només importés el present i fossin els únics éssers capaços d’aquella protecció mútua en tot l’univers. De la mateixa manera que de la poesia sorgeix la tendresa, mai exempta d’una crueltat accentuada per la bellesa de les troballes del llenguatge, dels espectres neix la condició al·legòrica d’un relat que dignifica les veus dels esdentegats que, diu la realitat, haurien de parlar amb faltes d’ortografia. No és falta de coherència amb la realitat, és una feliç decisió literària: com si els fantasmes, des de l’altra banda del cosmos, il·luminessin amb la seva saviesa callada el lirisme de les mirades d’aquests personatges que o han llançat la tovallola per una causa perduda (l’home equivocat) o encara poden salvar-se malgrat l’olor de vísceres de cabra, del fang i del càncer que els espera en una casa que és el seu únic refugi.