Alguna cosa deu tenir el rocker Kurt Vile quan aplega fans no només de la seva edat (en la trentena) sinó també bastants que podrien ser els seus pares i que van créixer anant a concerts de Neil Young. S’ha guanyat el respecte dels veterans; no només per casar indie rock dels 90 amb actituds més pròpies dels 70, sinó també, o simplement, per ser rematadament bo.

Dilluns, a l’Apolo, acompanyat pels seus particulars Crazy Horse, The Violators, va tornar a exhibir habilitats guitarrístiques i carisma vocal. Com Young, sovint, sol passar-se les cançons cavalcant sobre un únic riff, però mai es fa pesat, només hipnòtic i intens. De fet, el seu públic sembla anhelar en particular aquesta classe de cançó: la minimalista 'Runner ups', amb Vile sol a l’escenari, va ser la primera rebuda amb veritable guirigall.

Abans, el de Filadèlfia i la seva banda havien repassat fites del nou disc ‘Bottle it in’ amb tota la seguretat i també tota la llibertat del món, trenant hàbilment guitarres en 'Jesus fever', cedint a impulsos pop (potser com a resultat del disc de Vile amb Courtney Barnett) en 'Bassackwards' i deixant la mandra de banda en la rotunda 'Check baby', amb un sintetitzador diabòlic difícil d’imaginar en els primers discos de l’artista. Vile sembla cada vegada més obert a arranjaments diversos, com va demostrar també la percussió polinèsia samplejada per a 'Cold was the wind'.

Hauria estat bé que Mary Lattimore hagués tocat l’arpa a 'Bassackwards', com en el disc, però només vam poder sentir-la (i va ser més que satisfactori) com a telonera del concert a duo amb la cantautora folk Meg Baird. Folk sobrenatural, dream pop i baladisme tradicional que es van merèixer una mica més de silenci.