Al final d’aquestes cròniques de viatge, Vicente Valero estableix una analogia implícita entre el moviment d’una peça d’escacs (imprevisible, irreversible, únic entre infinites possibilitats) i l’escriptura del poeta. En vista de les decisions vertiginoses de l’escaquista en un torneig, pura poesia, els experts que, en una sala contigua, les glossen i comenten discorren sempre en prosa, que és just el que fa aquest llibre minoritari i exquisit: situar-se a l’altre costat de la sala on va tenir lloc el miracle de la creació i observar els seus signes i empremtes, les seves ombres i vestigis.
Duel del creador amb la impotència
Els escacs enfilen els quatre viatges que serveixen de pretext a les pàgines de ‘Duelo de alfiles’, ja que comença com una metàfora i culmina en un torneig internacional de grans estrelles que se celebra a Zuric. El protagonista és, no obstant, el mateix autor o un avatar seu, mandrós i polit, que es passeja, guarnit de les seves lectures, per llocs concrets vinculats a episodis de la vida d’escriptors cèlebres. Aquests llocs són el poble de Svendorg, a Dinamarca, on Walter Benjamin i Bertolt Brecht van jugar unes partides d’escacs a l’estiu de 1934; la plaça Carlo Alberto de Torí, en un dels edificis del qual es va allotjar el Nietzsche que cavalcava a la bogeria mentre escrivia ‘Ecce Homo’; el carrer de Munic (la Brienner Strasse) on Kafka va llegir públicament el seu conte ‘A la colònia penitenciària’; i, en fi, el poble suís de Berg am Irchel on Rilke es va desesperar per no poder acabar les seves ‘Elegies de Duino’. Valero teixeix un embolic de connexions i confluències que disfrutarà, i molt, el lector culte. A través d’aquesta, el viatge espacial es converteix en una expedició literària que vol remuntar-se a les fonts de la inspiració i la desesperació del creador, és a dir al duel d’aquest amb la impotència.
En la fluctuació entre el present geogràfic i la memòria cultural, Valero s’acull a aquesta segona perquè li falta instint nòmada, li falta el genuí impuls viatger. Per això la seva crònica ho és sobretot d’un itinerari mental, un errar que sembla traçar-se sobre la marxa però que respon a una ruta ben calculada. Valero sap on vol portar-nos i farem bé en deixar-nos conduir amb la seva prosa cordial cap a la proximitat dels qui van jugar prodigiosament les seves peces. I, com gairebé sempre, van perdre.
‘Duelo de alfiles’
Vicente Valero
Periférica
168 páginas
16 euros