Va néixer a Còrdova però la seva trajectòria la va desenvolupar als territoris de la Corona catalanoaragonesa i possiblement va morir a Barcelona. Tot i que no és segur, ja que poc o res se sap dels últims anys de la seva vida. Tampoc de la resta, tot i que possiblement va ser un jueu convers obligat a tenir una vida itinerant, que va ser assetjat per la Inquisició permanentment (la seva dona va arribar a ser condemnada). En tot cas, del que no hi ha dubte és que a Barcelona va pintar 'La Pietat Desplà', la seva obra mestra. Una peça que mai ha sortit dels voltants de la catedral però que ara llueix en el Prado en una antològica a ell dedicada.

Al febrer tornarà a Barcelona, al Palau Nacional, per després anar-se’n a Londres, a la National Gallery. Una excepció, la de viatjar, que val la pena ja que serà la millor ambaixadora de l’obra de Bartolomé Bermejo (1445-1501), el gran artista gòtic o renaixentista, depèn de qui li posi l’etiqueta, que va ser la quinta essència de la pintura flamenca a la Península i que no té la popularitat que mereix el seu talent. "La seva qualitat innegable se sustenta en el seu excel·lent domini de la tècnica pictòrica de soca-rel flamenca i en una capacitat sorprenent d’innovar temes tradicionals que ell representa i configura d’una manera molt personal i original". Paraula de l’historiador Joan Molina, comissari de l’exposició.

"Va ser el millor pintor de la Península del segle XV i un dels millors en l’àmbit europeu. Sense exagerar. Treballava la pintura a l’oli amb una destresa, habilitat i virtuosisme que no practicaven els seus coetanis d’aquí. La manera com reflecteix la brillantor dels daurats, les pedres precioses, la transparència de les gases, el cromatisme intens que atorga als colors... És un fet que no es pot trobar amb cap cap altre pintor de la península i només té paral·lel amb els grans pintors del nord", com Jan van Eyck, Roger van der Weyden i Petrus Christus.

Noble, mercader i corsari

El seu suposat mal caràcter i la seva forta personalitat (va arribar a ser excomunicat per trencar un contracte que no li satisfeia) i constant itinerància (València, Daroca, Saragossa i Barcelona) va provocar que el seu "corpus d’obra sigui molt reduït tot i que esplèndid", apunta Molina. Així que va caure en un oblit de què no es va recuperar fins a principis del segle XX, dada que testifiquen les còpies i falsificacions que tanquen la mostra i són una evidència del renaixement que va viure en aquell moment, tot i que el reconeixement es va quedar en l’àmbit acadèmic i de col·leccionista. Tot i que en vida ningú li va discutir la corona del millor. Dada que certifica, per exemple, que fos el més ben pagat de tots els pintors que van treballar per a un retaule de la catedral de Saragossa.  

La seva condició de nòmada el va obligar a associar-se amb artistes amb habilitats molt per sota de les seves, així que no totes les seves obres són genials; tret, el de la genialitat, que sí que comparteixen les que van ser encarregades per gent que apreciava el seu talent, com Antoni Joan de Tous, noble, mercader i corsari que va ser el comitent d’una altra de les seves obres mestres, també present en l’exposició 'Sant Miquel triomfant sobre el dimoni', conservada a la National Gallery de Londres.

"Era un geni. Els genis són aquells que traspassen un model, una època, una moda, que són capaços de fascinar un espectador del segle XIX, del segle XX i del segle XXI. I Bermejo és això, un tipus capaç de fascinar", conclou Molina. A partir del 23 de febrer, en el MNAC.