Imaginem que ens retrobem amb un vell amic al qual fa cinc o deu anys que no veiem i descobrim que, malgrat que l’edat no passa en va, continua sent el mateix tipus enginyós i divertit de sempre. Imaginem que alguna gran estrella retirada decideix oferir una sèrie de funcions de comiat. Bé, doncs les dues coses les trobarem en aquest espectacle, ¿Qué fue de Pavlovsky?, que es representa uns quants dies al Teatre La Gleva. Notícia d’última hora: han prorrogat fins dijous vinent.

El germen d’aquestes representacions es troba en un documental sobre l’artista que planeja rodar el periodista Albert de la Torre, finançant-lo mitjançant un projecte de crowfunding  (www.verkami.com/projects/21117-pavlovsky). Després de resistir-s’hi durant molt de temps, Pavlovksy va acceptar i van acordar fer una obra de retalla i enganxa d’altres muntatges per presentar davant dels seus amics amb la intenció que aparegués a la pel·lícula. Però l’actor va pensar que seria millor que no fos flor d’un dia i que el públic fos això, públic, no només convidats. El resultat ens torna a l’època dauradad’un artista inimitable que no ha perdut ni un gram de la seva agilitat mental, espontaneïtat i capacitat d’entendrir la platea. El Pavlovsky de sempre, el geni en estat pur.

Dades iròniques sobre la vida de l’artista

L’escenari únicament està ocupat per un piano, una butaqueta i un faristol sobre el qual hi ha el guió. El fum envaeix l’espai com evocant els seus anys de cabaret (no hi ha perill, és innocu) i Bárbara Granados, la seva pianista durant diverses dècades ara armada amb unes enormes ulleres blanques, ens introdueix el personatge amb algunes dades (iròniques) sobre la seva vida i el defineix com “un saltejador d’emocions” i “un talent viu”,ja que fins i tot es va difondre el rumor que havia mort.

Quan Pavlovsky apareix en escena, l’ovació és eixordadora, es nota que ha arribat un àngel i emociona tornar a veure’l. Ens adonem que l’hem trobat molt a faltar. Va desgranant les seves vivències, les seves impressions (“els actors som els únics hipòcrites honestos”, perquè són els únics que ens adverteixen que estan mentint) i reconeix que va viure més en el seu personatge que en la seva pròpia vida. Les seves confessions desperten la nostra complicitat i el nostre amor per tot el que ha sigut durant un període complicat de les nostres vides.

Durant el seu monòleg explica els motius de la seva absència dels escenaris durant tot aquest temps, les seves vivències d’infantesa (el moment més dramàtic), els anys en què va viure a Barcelona sent un il·legal, defineix Bárbara Granados com la seva mare adoptiva i explica com la va aconseguir, ironitza sobre la falòrnia de la seva mort, sobre la seva malaltia i la seva vida actual, sobre l’envelliment i fins i tot sobre el sentit de l’existència. També interpreta tres cançons del seu repertori habitual com araI’m still here (del musical Follies) i dos temes del sarcàstic Tom Lehrer.

Un mestre de la improvisació

Es mou entre el públic amb la mateixa desimboltura i, sobretot a l’inici, l’interroga i gairebé sempre aconsegueix resposta. Quan pregunta com es troben els espectadors i una dona contesta que “incòmodes” li respon amb subtilesa, “¿i per què no va al Liceu? Allà fan una programació molt diferent, clar que els preus tampoc són els mateixos”. Reconeix que la sala és molt petita (la compara amb un aparcament) però assegura que en unes dimensions tan reduïdes és totalment impossible enganyar el públic.

I recrimina a una altra persona que li estigui fent una foto amb el mòbil (“a part que està prohibit, ¿oi que no li agradaria que jo fes el mateix quan està treballant?”). Geni i figura, amb la improvisació aguda, justa i si algú es rebota li etziba “¿és què no sabien qui era jo?”,no en termes de superioritat sinó que forma part del seu caràcter. Però clar, tot això va passar dijous, cada dia passa una cosa diferent.

I és que Pavlovsky pertany a la categoria d’aquests genis que s’estima o s’odia. Com l’inoblidable Rubianes,es basa en un guió que se salta cada dos per tres per improvisar sobre qualsevol tema. Bárbara Granados ha de recordar-li de què estava parlant. Per això, la durada de l’espectacle és impossible de calcular, dependrà de per quantes tortuositats es perdi. I si hi ha algun imprevist (falla alguna cosa o s’equivoca) li treu sempre el millor (i més hilarant) partit.

Una pròrroga imprescindible

L’èxit de la convocatòria ha sorprès els responsables del Teatre La Gleva, d’una capacitat aproximada d’unes 50 persones, que han hagut de fer autèntics puzles en cada sessió per fer lloc als interessats. Això provoca que a la sala hi faci bastanta calor (és molt recomanable portar un ventall o similar). Les entrades s’han convertit en objecte de desig, si els que revenen del futbol se n’assabentessin... Hi ha una llista d’espera de més de mil persones, per la qual cosa, ara per ara, han prorrogat tres dies més (els pròxims dilluns, dimecres i dijous). De moment, esperem que l’allarguin més. La veritat, sembla poc perquè podria estar omplint mesos i mesos.

No és estrany ja que, probablement (¡tant de bo no sigui així!), siguil’última oportunitat de veure en el seu hàbitat natural un mite vivent, un artista que ens va ensenyar una manera de pensar diferent, que ens va fer riure, reflexionar, sentir, en definitiva. Ens agradaria disfrutar del seu talent durant molts anys tot i que comprenguem els seus desitjos de descansar d’aquest món tan atapeït d’oripells i de traïcions, com les que ha patit. Almenys tenim el consol de quedar-nos amb aquests últims moments per acomiadar el mestre com es mereix.