Als festivals de cine de tot el món no es parla de cap altra cosa. L’assumpte es discuteix en entrevistes i rodes de premsa, i acapara converses a les files de butaques i en exclusives festes en terrats i iots. Netflix, Netflix, Netflix. Ha sigut així durant l’últim any i mig, des d’aquell dia en què el logotip de la companyia va aparèixer imprès a la gegantina pantalla del Gran Auditori Louis Lumière de Cannesi va ser furiosament esbroncat.
La reacció no va sorgir del no-res. La polèmica havia començat a coure’s setmanes abans quan, a l’anunciar el certamen francès la inclusió de dos títols produïts per Netflix en la competició per la Palma d’Or, les associacions d’exhibidors i distribuïdors del país van posar el crit al cel. Són gremis molt poderosos al país veí, i veuen en el model de negoci que encarnen els serveis de ‘streaming’ una amenaça per a la supervivència dels seus llocs de treball. Fer-se el desentès a les protestes simplement no era una opció.
Com a resultat, de cara a l’edició del 2018, el festival més prestigiós del món desempolsegava una norma segons la qual totes les obres a concurs han de ser estrenades comercialment en territori francès, i esperar tres anys des del moment d’aquesta estrena per veure la llum en plataformes de vídeo sota demanda. A Netflix, esclar, no s’ho van prendre bé. Van decidir que no volien ser a Cannes si no era competint, i que portarien totes les seves pel·lícules a altres festivals més hospitalaris.
El conflicte entre les dues parts posa en relleu la crisi existencial que sumeix la indústria en conjunt –i que reflecteix una altra d’encara més greu que afecta tots els àmbits de la societat–. En poques paraules, un conflicte entre el vell i el nou; entre els qui consideren que el cine no és cine si no implica un grup de gent en una sala fosca, i els qui opinen que l’espectador del segle XXI necessita veure el que vulgui quan i com vulgui, tot i que sigui a la pantalla del mòbil.
L’altra cara
Pel que respecta a la resta de festivals, això sí, han rebut Netflix amb els braços oberts i crits de ¡visca!. La Mostra de Venècia, que de fet ja va incloure una pel·lícula de la plataforma en la seva competició fa tres anys–Beasts of No Nation (2015)–, ha inclòs en la seva edició d’aquest any els sis títols que Cannes va deixar marxar, i tres aspiren a figurar en el palmarès que s’anunciarà aquesta nit. El seu director artístic, Alberto Barbera, ha sigut molt taxatiu sobre la polèmica: “Hem d’adaptar-nos a la realitat del nou paisatge de la producció cinematogràfica”. I el Festival de Toronto va decidir atorgar a una pel·lícula de Netflix, The outlaw king, el privilegi de ser l’encarregada d’inaugurar fa només uns dies la seva 43a edició. Tota una declaració de principis.
El pla de negoci de Netflix inclou un augment en la producció de pel·lícules de prestigi dirigides per autors reconeguts, el tipus de cine que tot certamen cinematogràfic que es preï hauria d’aspirar a incloure en la seva programació. Dit d’una altra manera, té totes les de guanyar-li el pols a Cannes, els responsables del qual tenen dues opcions: canviar les normes –o pressionar perquè canviï la llei–, o bé contemplar com la resta de festivals li passen al davant. No sembla una decisió tan difícil.