Quatre hores d’un glop, sense pausa –aperitiu de la marató de 24 hores del ‘Mount Olympus’ que vindrà al juny–, que van acabar amb l’ovació del Lliure. ‘Belgian rules/Belgium rules’ és el colossal i extravagant tiberi de Jan Fabre a la salut del seu estimat país, absurd i surrealista, de Monty Phyton,sobre el qual aboca la seva crítica, ironia, subversió, humor i mala bava. Paròdic i lúcid, el creador belga dibuixa, juntament amb una part més carnavalesca i lúdica –amb desfilada de comparses i majorets–, una monumental i fascinant fresca coreogràfica. La subjugadora bellesa plàstica, amb recreacions de pintures, que persegueix en els seus muntatges.
No hi ha límits per al bestial imaginari de l’aclamat director i artista visual, que aquesta vegada posa potes enlaire la idiosincràsia i les contradiccions de la seva pàtria; les tradicions i absurdes normes, amb què porta fins a l’extenuació al seu estel·lar elenc. Fabre fustiga el seu poble però també els 15 actors i ballarins (“guerrers de la bellesa”, els anomena ell i així els tracta) que repeteixen un esgotador moviment fins a quatre vegades plenes de normes que obliguen i prohibeixen, i una última esperançadora rastellera de permisos (“es pot ser belga”, “es pot fer el que sigui mentre els altres no miren”). És la bellesa i fatiga de la repetició, diu, i amb ella fustiga també el públic.
Abans, a l’inici, un genial borratxo adverteix que la cosa no va de nacionalismes –amb picada d’ullet a la platea catalana– sinó d’absència total de nacionalismes. Aquest petit regne on cohabiten flamencs, valons i germanòfons és el país de la cervesa –n’hi ha 12.000 marques–; dels coloms, ara defenestrats (metàfora de la immigració) i dels eriçons, perquè es diu que els belgues amaguen un costat més dolç sota les seves aparents pues.
Voràgine d’imatges
L’espectador entra fàcilment en el joc de màscares i la voràgine d’imatges i referències (tot i que es perdi en algunes). Viacrucis de penitents carregant caixes de cervesa, calaveres dansaires, el poètic esforç d’un ciclista sota la pluja (Eddy Merckx)... Rialles i emoció. Rock i Jacques Brel (‘Le plat pays’). No falta l’esperit provocador de sempre, amb escenes impactants com la dels encensers fumejants sota les parts nobles despullades dels artistes; masturbacions i una dona orinant (amb truc) “el líquid sagrat”. Tot hi cap en un país l’orgull més gran del qual és “un nen tocant-se el xiulet”.
René Magritte, Rubens, la pederàstia, la indústria armamentística, l’església... Després de l’aclaparador ruixat visual, passades dues hores llargues, Fabre es posa molt seriós (recordant la guerra química a Ypres el 1914) i alguns espectadors aprofiten per al ‘break’ (permès). Pero Fabre no dona treva. Parla del teatre de la crueltat i del teatre de la imatge –que “tot i que no pot salvar al món, ajuda a suportar-lo”–, i d’un país que és una“obra mestra de la comèdia”,com és aquesta ‘Belgian rules’.
Al final,l’eriçó Fabre, després d’haver mostrat les seves pues, ensenya el seu costat més tendre i conciliador, amb els seus guerrers, en un altre titànic i excessivament repetitiu exercici, brandint les banderes de la pluralitat nacional i de la pau.