A Emil Ferris (Chicago, 1962) el 2001 la va picar un mosquit i va contreure el virus del Nil occidental. El resultat va ser paràlisi de cintura cap a baix i de la mà dreta. Era mare soltera i sabia que per tirar endavant havia de tornar a dibuixar, ja que es guanyava la vida com a il·lustradora mèdica i tècnica i dissenyadora de joguines (com les que regalen al McDonald’s). I, malgrat el malastruc pronòstic d’algun metge que li va dir que no tornaria a caminar, va acudir en cadira de rodes a matricular-se al prestigiós Art Institute de Chicago. Allà, el dibuix va ser la seva “teràpia” i, durant una dècada, armada amb llapis i bolígrafs de colors, va crear tenaçment la seva primera novel·la gràfica, ‘Lo que más me gusta son los monstruos’ (Reservoir Books). Aquest llibre, que, admet, via correu electrònic, que la va guarir i “continua guarint”, fa avui honor indiscutible a l’etiqueta de ‘còmic de l’any’, favorit a cinc premis Eisner i guanyador de dos Ignatz, amb més de 70.000 exemplars venuts als Estats Units, ovacionat per la crítica, millor còmic del 2017 en més de 100 llistes anglosaxones i amb Sam Mendes (‘American beauty’) darrere de la futura versió cinematogràfica. 

La història de la seva autora i tot el que ha envoltat la publicació (una odissea que es detalla més endavant) resulta tan sorprenent com el còmic: 400 pàgines de desbordant banquet visual (que imita un diari infantil escrit en quaderns pautats d’espiral) i un festival temàtic, resolt amb múltiples solucions gràfiques, per degustar amb calma i repetir buscant picades d’ullet i detalls. La protagonista és Karen Reyes, una nena de 10 anys a l’‘updown’ multiracial del Chicago de 1968 –el mateix en què es va criar Ferris–, que es veu a si mateixa com una nena llop detectiu que investiga l’assassinat de la seva bonica veïna jueva, Anka Silverberg, supervivent de l’holocaust. Li agraden les nenes i viu amb la seva mare malalta de càncer i el seu idolatrat i faldiller germà (amb un peu a la guerra del Vietnam), obsessionada amb els monstres de les revistes ‘pulp’ i el cinema de terror de sèrie B. 

A través dels ulls infantils de Karen, Ferris desplega un calidoscòpic relat, vestit de ‘thriller’ (i amb algunes pinzellades nascudes de la seva pròpia biografia), que denuncia el ‘bullying’, l’esclavitud sexual, el racisme i l’assetjament al diferent i al marginat, reivindica el lesbianisme i l’art de grans mestres de la pintura i recorda la prostitució i l’abús infantil a la República de Weimar.     

Ferris recorda com va viure sent una nena amb problemes d’escoliosi. “Tenia una discapacitat i vaig experimentar una mica de ‘bullying’ però, sorprenentment’, hi havia nens que em defensaven i protegien (com el personatge de Franklin, un negre amb la cara plena de cicatrius i inspirat en Frankenstein). Vaig tenir sort... de vegades. Els nens poden ser el pitjor. Però m’encanta veure que últimament molts nens s’han aixecat contra la violència i l’assetjament a les escoles. En aquest temps de foscor, també hi ha llum”.    

D’adulta tampoc es va escapar del maltractament, però per altres motius. “La meva primera relació i la més llarga va ser amb una dona. De gran, la meva preferència per les dones estava molt mal vista i vaig experimentar agressions verbals i físiques quan estava en companyia de les dones que estimava”. 

Per això en la seva història i la de Karen els monstres bons són, en realitat, els que han sorgit de la cultura popular, com Dràcula, Frankenstein o l’Home Llop, però també els “éssers amb una naturalesa diferent, que han de lluitar en un món que acusa i condemna la diferència”. “Ells –afegeix– m’han ajudat sempre a escapar-me del món real. Ens mostren el rostre d’una lluita extrema i això és dolorós, útil i commovedor”. 

Per a Ferris, el llibre és una advertència contra els altres monstres del món real, que esgrimeixen racisme i odi cap als que creuen inferiors i diferents però també contra els poders que dominen el món. “Aquests monstres dolents generen ordres i volen dividir-nos per mantenir el poder sobre els ciutadans, que fan la seva voluntat sense adonar-se’n i són víctimes de la por i la vergonya”. 

“Els pitjors monstres no poden confiar en ningú –continua–. En realitat són els éssers més dèbils i potser els més solitaris. Confien en els diners i el poder que els permet mantenir-se sans i estalvis del que fa vulnerable l’ésser humà. Busquen exercir control sobre el poble per mantenir-se per sobre del poble. I en aquest pacte fosc apareixen coses aterridores, com la renúncia a la imaginació, l’empatia, la vulnerabilitat i l’amor”. 

Ferris va conèixer supervivents de l’holocaust i de l’Alemanya dels anys 20, encara que la majoria ja han mort. “És instructiu veure l’austeritat econòmica imposada que va precedir els extrems que patiria el país amb el nazisme. És una lliçó temible i cada vegada em pregunto més si el que va passar pot tornar a passar”.   

Rebutjada per 48 editorials

La publicació de ‘Lo que más me gusta son los monstruos’ va ser tan accidentada com la seva gestació. Va presentar el projecte a 50 editorials i el van rebutjar 48. Va ser la petita però prestigiosa The Other Press la que va acceptar tirar-lo endavant però després d’un lustre va haver de renunciar en vista del volum que adquiria el treball (400 pàgines més unes altres 400 en un segon llibre que ja té a punt). Va ser la no menys reconeguda Fantagraphics la que el va rescatar i va encarregar 10.000 exemplars a un impressora a la Xina. Quan els volums viatjaven amb vaixell cap als Estats Units, la naviliera, Hanjin, va fer fallida i els creditors van embargar la nau al canal de Panamà. Finalment, ‘els monstres’ van arribar al lector. Ferris mai es va rendir. Gràcies als seus pares artistes, mai ha oblidat que va créixer “creient en el poder de l’art com una religió”.