La nova i laboriosa pel·lícula de Terry Gilliam, El hombre que mató a Don Quijote (ha tardat 25 anys a rodar-la després de patir tota mena d’imprevistos) no sembla haver convençut la crítica en general. S’ha de veure si el públic li dona el seu aprovat, però encara que no fos així no hi ha dubte que el director és un dels més imaginatius i fantasiosos cineastes contemporanis. Per valorar amb justícia la seva obra, escollim quatre títols representatius de la seva desbordant creativitat.

Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors (1975) 

Gilliam va créixer com a artista juntament amb el grup còmic Monty Python. Era l’únic nord-americà encara que després es va nacionalitzar britànic. Seves eren les originals animacions que apareixien en la seva sèrie Monty Python Flying Circus i, després, a les seves pel·lícules. Aquesta desorbitada versió de la llegenda del rei Artús va ser el seu debut com a director i el dels seus companys. Està atapeïda de gags memorables com el del cavaller negre que es nega a rendir-se encara que el seu rival li hagi amputat mig cos, els cavallers que diuen "ni" o el conill assassí i, juntament amb La vida de Brian (dirigida per Terry Jones), són les dues millors obres del sextet.  

Brazil (1985) 

La seva primera pel·lícula al marge dels seus companys va ser aquest conte futurista en el qual va confiar en un actor poc conegut en aquell moment, Jonathan Pryce, que assoliria la seva popularitat més important com el pare de Keira Knightley a Pirates del Carib i que, amb el temps, seria el seu definitiu Quixot. Interpretava un funcionari que, en un món burocràtic d’aroma kafkiana coneixia la dona dels seus somnis i s’obsessionava amb ella fins al punt d’enfrontar-se al sistema. Gilliam va tenir la seva primera gran topada amb els productors que volien una pel·lícula més optimista i menys fosca. La taquilla no va funcionar com s’esperava però, amb els anys s’ha convertit en un títol de culte. Una distopia surrealista amb uns escenaris grandiloqüents que romanen a la retina.

El rei pescador (1991)

El realitzador va tornar a la seva manera al tema artúric amb aquest film centrat en un envanit locutor de ràdio (Jeff Bridges) que travessa una crisi i coneix un excèntric vagabund (Robin Williams) que busca el Sant Greal a Nova York i té visionsd’un cavaller vermell cavalcant per Central Park. No està tan lluny el seu personatge del Quixot. És una història de redempció que combina comèdia romàntica amb drama i gotes de cinema fantàstic i el millor és com Gilliam passa amb facilitat d’un gènere a un altre. Malgrat el duel d’actors qui es va emportar la grossa va ser Mercedes Ruehl, que va guanyar l’Oscar a la millor secundària.

Doce monos (1995)

El seuèxit comercial més important va arribar quan menys s’ho esperava, amb aquest estrany conte de viatges en el temps que versionava lliurement La jetée, curtmetratge experimental francès compost per fotografies i un narrador. Bruce Willis és un criminal convicte que s’ha de traslladar al passat per descobrir l’origen d’un virus que ha obligat els homes a viure sota terra (el punt de partida recorda una mica Terminator, ¿no?). Per a això buscarà el fundador de l’organització terrorista Doce Monos (Brad Pitt). La realitat i la ficció, els límits entre la bogeria i el seny tornen a ser els temes bàsics al servei del’espectacular imaginació visual del director.