Després dels milions de discos venuts i del soroll mediàtic, queda un senyor pare de família amb una guitarra Fender Stratocaster penjada que s’ho passa pipa tocant el vell rock-and-roll. I que, en lloc de fer-ho els caps de setmana en un club a canvi de la barra lliure de cerveses, té al seu abast sales com tot unPalau Sant Jordi,on ha tornat aquest cap de setmana, i no una nit, sinó dues.
Doblet que realça la llarga línia de Fito & Fitipaldis com a clàssic popular, una dècada i escaig després del seu moment d’eclosió: els dos discos que van desencadenar el ‘fitipaldisme’, ‘Lo más lejos a tu lado’ (2003) i ‘Por la boca vive el pez’’ (2006), van ser els més citats aquest divendres en un Sant Jordi que no va arribar a l’ocupació total (12.000 persones), però s’hi ha de sumar el ple d’aquest dissabte (17.000). Un concert que, en honor al20è aniversari de la banda,va recordar que el de Fito & Fitipaldis, amb les seves cançons rockeres de pes lleuger, amb vista a Dire Straits, J. J. Cale i el blues, té quelcom d’anomalia i fins i tot de feliç anacronisme.
Regne de guitarres
Va sortir Fito tot sol, entonant la primera estrofa de ‘Siempre estoy soñando’, diríem que amb el cor a la mà. AUn buen castigo ja vam tenir la imatge completa: el joc de guitarres en primer pla, amb les digitacions netes de Carlos Raya marcant la pauta; el saxo de Javier Alzola aportant presència, i en ocasions una capa d’èpica a l’estil E Street Band.«Mai no em cansaria de tocar aquesta cançó», va assegurar Fito abans d’abordar ‘Me equivocaría otra vez’, però l’afirmació bé podria valer per a qualsevol altra peça del repertori. També per aQuiero beber hasta perder el control, de Los Secretos, que el grup va tocar com si fos seva.
Més rock-and-roller que rocker, i més lúdic i conciliador que enfadat amb el món, el cançoner, fins i tot amb falques desemparades com ‘Donde todo empieza’, va posar el Sant Jordi en un estadi de bonrotllisme afí a uns valors genuïns, simbolitzats per l’artesania de les guitarres i unes estrofes viscudes tot i que no exemptes de clixés. Nit amb convidats, encara que el primer, Muchachito, no va poder comparèixer. “¡Se’ns ha perdut!”, va anunciar Fito (aquest divendres actuava a Mallorca i no va arribar a temps).
Sí que van ser allà Fetén Fetén, duo teloner, posant violí i acordió al seu ‘Me quedo aquí’, així com Amparo Sánchez (‘Whisky barato’) i Dani Macaco, còmplice en una devastadora ‘Viene y va’. D’allà, al ‘crescendo’, amb la banda traient fum a ‘La casa por el tejado’ i ‘Antes de que cuente diez’’, i a uns bisos que no van passar per alt ‘Rojitas las orejas’’ i la sabinesca ‘Soldadito marinero’, rimant “una mala primavera” amb “una lágrima en la arena”, i deixant aquesta imatge d’uns músics madurs gaudint del poder d’unes cançons senzilles i unes guitarres amb fermesa.