Una de les idees centrals en la presentació dels contes de Víctor Català de l'editora Maria Bohigas és la possibilitat d'abordar de formes diferents autors que sovint reduïm a un llibre –o molt pitjor– a un tòpic. El que està passant amb la recuperació deLa mort i la primaverade Mercè Rodoreda podria repetir-se amb Víctor Català, que tendim a veure com l'autora de Solitud o com a una excrescència del modernisme. La reedició dels contes que va escriure fa mig segle pot servir per frenar aquest reduccionisme.
Després de més de 20 anys de silenci, Víctor Català va publicar dos llibres de contes: Vida mòlta (1950) i Jubileu Jubileu(1951), el primer de tema rural i el segon predominantment sobre escenes barcelonines. Club Editor, que publicarà els contes complets en quatre volums, els dona a conèixer en ordre invers, començant per l'últim llibre, que és també el més modern. Per comprovar-ho, n'hi ha prou a llegir el primer conte, Diàleg prismàtic, que comença amb les paraules «De sobte», sense introducció ni presentació dels personatges, i que proposa un florilegi de raons per no casar-se.
La resta dels contes de la col·leccióJubileumostren drames que afecten totes les edats i condicions. Trobem aquí homes necis o violents, que s'aprofiten de les circumstàncies i de les dones, i també, en menor mesura, dones amb iniciativa però amb limitacions a l'hora d'exercir-la.Després de l'amormostra la influència d'Edgard Allan Poe, mentre que Sonata moderna incorpora el drama de la guerra. De les 11 peces, només dues acaben mínimament bé.
La proporció és semblant enVida mòlta, la segona col·lecció del llibre i el penúltim publicat per l'autora. Després d'un parell de peces no gaire tràgiques, ens trobem amb la terrible mort d' El Fideuet, a la qual seguiran tota mena d'agressions i accidents mortals. De vegades, l'inici del conte és irònic, com en L'Aleixeta, L'Aleixetaperò a poc a poc vira cap al tremendisme. De tot el conjunt, només un conteHonni soit qui mal y pensé, manté el to humorístic fins al final, i demostra que l'autora podia servir-se amb èxit d'altres registres.
El que fa recomanables aquestes peces és la riquesa lingüística i psicològica, que dona fe que l'autora era una gran lectora i observadora, algú que escoltava bé. Els dos contes més llargs,L'AleixetaiLenin, venen a ser dues versions, en masculí i en femení, de la vida marcada per la llibertat i la misèria. Encara que un relat comLa Pepamostra un matrimoni horrible, no crec, com afirma Enric Casasses a l'epíleg, que l'autora critiqui el «matrimoni com a institució». Sinó que més aviat ho veu com una forma jurídica del que al conteRoba vellaconsidera «consuetuds i principis de rígida patriarcalitat».
Caterina Albert (1873-1966), que va firmar tots els seus llibres amb el pseudònim Víctor Català, mostra una elevada sensibilitat pel que fa a la desigualtat de sexes, però quan opta pel narrador personatge escull sempre l'home. En canvi s'apropa molt a les dones quan utilitza la tercera persona, i en particular l'estil indirecte lliure, que li permet donar veu –i sintaxi– a personatges maltractats per la vida. Al conteParaules, desenvolupa gràficament la hipòtesi de la pluralitat de jos, «que no es manifesten i actuen tots a l'una, sinó successivament, a mesura que una fretura o una topada imprevistes els sotraga i desvetlla». Aquesta multiplicitat de jos de l'autora és una de les raons que fa d'aquest llibre una cosa memorable.