Els puc explicar una cosa divertida que potser ja sàpiguen. Javier García Rodríguez (Valladolid, 1965) a vegades és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat d’Oviedo; a vegades, agitador –literalment– cultural; altres, poeta; en ocasions, assagista: llegeixin, si no, els seus dos llibres recents: Literatura con paradiña: hacia una crítica de la razón crítica i En realidad, ficciones. Textos i imatges en la ficció contemporània: narrar i com. Però quan es posa a explicar contes com a La mano izquierda es la que mata es transforma en un totum revolutum capaç de veure senyals allà on no n’hi ha.

¿Com es pot entendre si no que converteixi en literatura elevada l’avorridíssim estil dels jutges a Hechos probados? ¿O que la declaració d’un nen sense amics al món a Hace dos meses que nadie habla conmigo mudi en una història violenta i tristíssima alhora, eterna sempre? ¿Com es pot explicar que a Rehabilitación assistim a una trucada al 112 sentint gairebé com es para el cor? ¿Com els puc dir que als savis intents acadèmics per explicar la literatura (i la vida) de David Foster Wallace s’haurà de sumar el conte El hombre que mató a Liberty (Foster) Wallace o el suicidio como técnica narrativa? ¿Com dir-los que Yo tuve un hermano és perfecte perquè el gir, la insinuació, la conjectura, l’indici com a suport de la ficció sosté un relat com «una trampa, un laberint, un malson, un repte, una gimcana verbal, un concurs, una selva, un deliri, una prova de paciència lectora»? ¿Com explicar-los que Cuento de Navidad s’inicia com un comentari gens secret i impossible a Borges en una subordinada de dues pàgines i mitja en què no falta ni sobra mai l’aire?

MANTELL DE QUOTIDIANITAT

Si els dic que aquest escriptor quan es posa a teixir i desteixir el mantell de la quotidianitat veu el món malament, el veu torçut, si els explico que escriu en l’aire, si els dic que té ficat fins al moll de l’os el verí de la ficció, possiblement no em creuran. Però aquest llibre els convencerà que hi ha alguns escriptors, pocs, que quan expliquen el món que els envolta ho fan obsessivament, a tot o res, a mort. Vingui el que vingui, ja tinc el primer títol per a un dels llibres de l’any.