Quan la pintora britànica que va passar la major part de la seva vida a Mèxic, Leonora Carrington, va accedir a posar-se davant de les càmeres del documentalista Javier Martín-Dominguez tenia 90 anys i un llarg historial de recel a l’hora de parlar de si mateixa. Aquest és el valor que té el documental Leonora Carrington. El juego surrealista que demà s’exhibirà als cines Boliche (20.00 hores) dins del programa d’activitats de Casa Amèrica a Catalunya, i que coincideix amb els últims actes de la celebració del seu centenari, que culmina ara amb una gran retrospectiva al Museu d’Art Modern de Ciutat de Mèxic i l’obertura del museu dedicat a la seva figura a San Luis Potosí.
A Martín-Dominguez li hauria agradat atrapar el moment magnífic en què la va veure per primera vegada després d’haver-la seduït per telèfon perquè es prestés a fer el documental. «Tot i la seva aparent fragilitat també irradiava una gran força, un control mental absolut, la seva presència era aclaparadora», relata el cineasta. Bona part d’això es mostra a la pel·lícula. La pintora surrealista, possiblement l’últim membre viu d’aquest moviment (va morir el 2011), no parava d’encendre un cigarret rere un altre.
El realitzador va creure que anava a parlar amb ella una mitja hora, però la conversa es va allargar durant 10 dies, en què l’artista i escriptora va desgranar bona part dels seus records. Els més amargs tenen a veure amb la seva reclusió psiquiàtrica a Espanya, després del confinament del seu amant, Max Ernst, en un camp de concentració. «Ella va fer la seva catarsi amb l’escriptura de Memorias de abajo, el llibre en què va relatar aquell terrible moment d’una forma molt onírica, però quan me’n parlava es notava que encara li pesava», explica el director.
Una adolescent Leonora Carrington.
Carrington va aconseguir sortir del psiquiàtric de Santander i escapar primer a Nova York i més tard a Mèxic, on avui és considerada una de les més grans artistes d’un país que en té per donar i per vendre. Va acabar triomfant, envoltada d’amics, després d’haver-ho tingut tot en contra (va ser el seu mateix pare qui la va internar).
De tots els moments viscuts junts, Martín-Domínguez rescata la definició que li va brindar del que per a ella va significar l’amor: «És com una borratxera que es cura amb un mal de cap».