‘Venjaré la teva mort’ no és exactament, matisa Carme Riera, una novel·la negra, sinó més aviat «gris fosc, perquè hi ha una part de blanc que el posa l’aspecte humorístic. Perquè l’humor ens salva de tot». En la seva nova incursió en el gènere després de Natura quasi morta, l’escriptora mallorquina dona veu a una «detectiva frustrada de 35 anys» que en la Barcelona del 2010 va investigar la desaparició d’un empresari que col·lecciona caganers. Això porta la protagonista a navegar en un mar «de coses negatives de la nostra societat», en un fresc de denúncia d’assassins, xarxes pedòfiles, narcotràfic, evasió fiscal, corrupció, violència masclista...
Per no fer espòilers, Riera (Palma, 1948) –autora tant de la versió catalana (a Edicions 62), com de la castellana (Vengaré tu muerte, a Alfaguara)– rebutja entrar en detalls de la trama. És «una història de venjança i d’un error» de la protagonista, Elena Martínez, que contribueix a condemnar dos innocents. «Moltes vegades actuem per venjança i, com en el seu cas, si t’equivoques, pot ser terrible».
La pitjor plaga que ha volgut denunciar l’autora de Dins el darrer blau és la pederàstia. «És una cosa espantosa que m’horroritza. Es manté molt oculta però hi és. M’he documentat sobre això i veus que les xarxes socials fan que sigui més visible que abans. La infància és la part més vulnerable i indefensa de la nostra societat. Utilitzar nens és terrible i no hi ha tantes obres de ficció que ho denunciïn –lamenta–. Aquí faig servir coses més festives, com els caganers, com a excusa per mostrar aquestes altres coses que queden sota l’alfombra».
La detectiva «és una noia d’origen gallec» (homenatge a Vázquez Montalbán, admet), propietària, com Tintín, d’un fox terrier, gairebé un personatge més. «Parla més castellà que català. Viu en un pis modest de Sarrià, que és el meu barri; és l’única coincidència amb mi –puntualitza–. Per això no hi ha mallorquinismes i sí frases ràpides, que no és el meu estil».
Malgrat que després de publicar Natura quasi morta (2011), Riera va dir que no tornaria a escriure novel·la negra, ha recaigut en el gènere rescatant 125 pàgines escrites que el 2004 va aparcar. Després les va reubicar temporalment i, conseqüent amb la seva opinió que qui escriu ha de «ser crític i mostrar les carències de la societat», va utilitzar «flash-backs a la realitat» per retratar l’Espanya del 2010, ja en crisi. Al llibre, la frase d’Aznar «España va bien...» continua amb un «...encaminada cap al desastre» i se succeeixen les al·lusions. És fàcil recordar Javier de la Rosa, condemnat pel cas Grand Tibidabo, ja que en la ficció, l’empresari desaparegut és soci de Tibidabo Asesores, que es relacionava amb «el de la Flor», firma que va estar acusada de «blanqueig de diners i evasió de capitals» i que es deia que «entre els seus clients hi havia polítics catalans» com «els Pujol».
Llibertat d'expressió i feminisme
No obstant, Riera no entra, escudant-se dient que ella ha d'opinar de literatura, en la pantanosa actualitat catalana. Encara que sí que assenyala, sobre la condemna al raper Valtonyc, que “la llibertat d'expressió és fonamental i s'ha de respectar” i que “als Estats Units cremar una bandera del país no és delicte”, encara que la seva "societat puritana i hipòcrita" sigui capaç d'una "animalada" com voler prohibir Lolita de Nabokov.
El que també defensa l'autora de ‘Et deix, amor, la mar com a penyora’ és el feminisme. “És una qüestió moral perquè lluita pels drets de la dona, en què els homes han d'acompanyar-nos i implicar-se –assenyala-. Està a l'altura d'altres lluites com la de contra el racisme”.