Va ser al 1970 quan Simone de Beauvoir va escriure La vellesa, un assaig que subratllava profèticament la gran contradicció del nostre temps; és a dir, l’expectativa de vida s’ha dilatat però a l’arribar a l’ancianitat no es compta amb els mitjans ni les forces suficients per gaudir de l’existència en plenitud, i és llavors quan la mera subsistència es pot convertir en una cosa pitjor que la mort. Per dir-ho en sec, aquesta és la melodia que recorre l’última novel·la de la britànica Margaret Drabble (Sheffield, 1939), Llega la negra crecida, títol prestat d’uns versos de D. H. Lawrence que al·ludeixen a aquesta marea fosca i inexorable que acaba sent el morir.
Després de la càlida acollida de les anteriors novel·les La niña de oro puro (Sexto Piso, 2015) i Un día en la vida de una mujer sonriente (Impedimenta, 2017), aquesta nova obra la protagonitza Francesca Stubbs, una dona de setanta anys i escaig que segueix treballant com a inspectora de vivendes assistides per a avis on els residents esperen una mort profilàctica amb més o menys dignitat.
Ella encara no es troba en aquesta tessitura, però ja assaboreix els prolegòmens en forma de galindons, artritis, el cansament crònic i unes cataractes que encara no es poden operar. En els seus viatges a bord d’un Peugeot que condueix a tota velocitat per les autovies, Francesca, Fran, s’aferra a la seva vitalitat i als petits plaers de l’existència, els hotels barats, el vi negre de merlot, el paisatge anglès, la televisió local i una ment àgil que repudia els cataplasmes en les seves digressions: «La longevidad nos ha jodido las pensiones, la conciliación entre la vida laboral y la personal, el sistema de salud, la vivienda, la felicidad. Ha jodido la propia vejez».
En termes narratius, no succeeix res de ressenyable a Llega la negra crecida; res. No obstant, l’absència de trama i la navegació pels meandres d’un tema a priori poc refrescant queden compensades per una ramat de personatges magníficament construïts, que transiten per la tragicomèdia de l’ancianitat o bé tenen una topada sobtada amb la mort. Així, com una mena de Virgili domèstic i molt british, la protagonista condueix el lector pels nou cercles de l’infern d’envellir a través de les peripècies de la seva família, els fills i les amistats: Teresa, que sap portar un càncer terminal amb un «estil» i «implicació» impressionants; Josephine, una altra coneguda, que ha domesticat la por a la mort mirant-la als ulls; Claude, l’exmarit cirurgià, impedit al llit i enganxat a la seva mitja hora de Maria Callas gairebé cada nit i a la pastilleta màgica que es prescriu a si mateix; o Bennet i Ivor, una entranyable parella gai que viu a Lanzarote, com tants altres jubilats britànics. De fet, creua el llibre una segona crescuda –una riuada de mort i vergonya– que es refereix a l’onada d’immigrants que arriben a les illes Canàries procedents de les costes subsaharianes.
Aquí i allà, esquitxen la novel·la referències cultes al fet definitiu: la mateixa Beauvoir, Samuel Beckett, Sòcrates, El llibre tibetà de la vida i de la mort… Però, en contra del que pugui semblar, no es tracta d’una lectura greu ni sentimentaloide, sinó una reflexió lúcida sobre l’absurd agredolç de fer-se vell.