Aquest no és un western qualsevol. No només perquè se sustenta en una història d’amor homosexual descrita amb tanta naturalitat que no crida mai l’atenció en un gènere eminentment reaccionari en identitats sexuals, sinó perquè la veu que el vertebra és tan hiperrealista com poètica. El lector es pot preguntar si resulta creïble que un noi de 17 anys, que ha fugit del període de gran fam a Irlanda fins a les penúries sagnants d’una Amèrica que consolida el seu futur sobre el genocidi i la guerra civil, conclogui que «l’orgull és l’esmorzar dels necis» o que ha vist «homes tan malalts que morien de mort». La resposta no pot ser més afirmativa, i aquest és un dels miracles de la literatura: que una veu es desenganxi del que és versemblant i trobi la seva pròpia lògica, en aquest cas en una mena de lucidesa romàntica, en una comprensió del món no per descarnada i pragmàtica menys sensible.

Els que no estiguin familiaritzats amb l’obra de Sebastian Barry (Dublín, 1955) han de saber que Días sin final és la quarta de les seves novel·les protagonitzada per un McNulty. Hi ha alguna cosa d’èpic en aquest gest de dibuixar un arbre genealògic a través del temps. Aquesta monumentalitat no se sent mai com a tal, encara que un dels temes de la novel·la sigui la manera com l’esdevenir de la història s’acarnissa amb l’home en minúscules. 

ACTE DE RESISTÈNCIA

Si Thomas McNulty explica batalles i desastres sense estalviar-nos detalls escabrosos, amb una afecció obsessiva a la violència que ha travessat la seva vida des d’una edat primerenca, també és cert que la seva veu sempre reclama, per a si mateix i per a l’amor de la seva vida, John Cole, un espai d’intimitat on les ferides es curen. Si Días sin final és part d’una saga familiar, ho és també des de la construcció d’una particular idea de família, que molts considerarien disfuncional però que Barry descriu com una cosa orgànica, perfectament plausible. Així, que Thomas i John Cole adoptin una nena sioux a mitjans del segle XIX i al salvatge Oest, ens serveix per entendre que la seva cosmovisió es resisteix a adaptar-se a les convencions de la seva època, com si tots dos haguessin après que viure és un acte de resistència.

Les escenes bèl·liques són un prodigi. Hi ha vísceres i cadàvers, matances a boca de canó i esquelets partits. Aquí es concentra la història d’Amèrica, com si tota aquesta sang fos la tinta de la seva Constitució. Si aquests moments són tan intensos és perquè Thomas els descriu des de la puresa de qui sap que hi està participant, i no pot evitar-los. No és que l’escriptura de Barry sigui efectista: busca que el lector se senti tan immers com Thomas i John Cole en aquest caos, que sigui tan còmplice en el desplegament de la bogeria col·lectiva a la qual sempre sobreviuran, més bruts i savis. No es tracta de denunciar la carn escampada en favor de la pàtria, sinó d’acceptar la violència com a part de la naturalesa humana. Thomas també mata, però Barry mai el jutja. La seva és una novel·la empàtica, fins i tot en relació amb els actes més innombrables. I que es devora amb els ulls com si fos un western clàssic, encara que sigui l’oposat.