Amb 18 anys, Natalia Lafourcade es va convertir, el 2002, en una estrella pop a Mèxic, si bé en endavant la seva carrera aniria prenent un rumb diferent, amb vistes al folklore. Un trajecte les últimes parades del qual són els dos volums de Musas, l’últim dels quals el va llançar la setmana passada; treballs que combinen cançons pròpies amb acostaments a autors com Violeta Parra, Simón Díaz o María Grever, i en què Lafourcade ha comptat amb el duo Los Macorinos, acompanyant de Chavela Vargas en els seus últims anys. La cantant actua avui a Apolo (21.00 hores, entrades esgotades).

–Així, un projecte que va sorgir de forma inesperada ha portat cua.

–Sí, quan va néixer vaig pensar que podia trigar uns anys a concretar-se, però la companyia s’hi va interessar molt i vam entendre que s’havia de fer i que havien de ser dos volums. La gravació la vam fer tota d’una vegada, 27 cançons.

–¿Què aporten Los Macorinos?

–Són una llegenda i amb ells he après a connectar amb les cançons, a entendre-les, a despullar l’ànima… Aquest projecte m’ha permès jugar amb dos universos que semblaven allunyats i fer una cosa que queda al centre.

–La seva veu i estil són diferents dels de Chavela Vargas. ¿La sent com a influència de totes maneres?

–Sí, és una dona que admiro. M’encantaria arribar a pensar en el futur que la meva trajectòria ha sigut una mica com la de Chavela, o la d’Omara Portuondo, o Eugenia León…

–¿Què representen?

–Són artistes que van aconseguir capturar alguna cosa del moment, del que sentien tant elles com la gent. Aquest és un poder que té la música. No saps mai si generarà aquesta mena de connexió amb la gent. Per la meva part, jo sento que des que vaig començar a aclarir els passos que vaig fent tot va anant millor, sent honesta amb mi mateixa.

--¿Aclarir els passos?

–Sento que hi ha una etapa de la meva carrera que és com si l’hagués viscut adormida, ¿sap? Amb la certesa de voler pujar a l’escenari i cantar, però sense saber com conviure amb la indústria musical ni tenir clara la meva direcció.

–Els seus discos eren pop fins que el 2012 va gravar Mujer divina,

–Sí, aquest disc és un parteaguas en el meu recorregut. Allà vaig començar a sentir la inquietud de conèixer tots aquests compositors.

–¿El missatge és que la modernitat pot estar en les arrels?

–Tot depèn del que busqui cada artista. Jo tampoc diria que s’hagi de fer les coses de certa manera. Em baso en el que jo sento. M’he trobat que, coneixent una mica el folklore i experimentant, he anat creixent com a artista.

–Quan parla de la seva cultura es refereix a la llatinoamericana en el seu conjunt, encara que cada cançó i cada gènere siguin un món. El bolero Eclipse

–Sí, l’acostament a aquests gèneres és respectuós, mirant de jugar-hi i fer una cosa única. Eclipse és d’una dona que es diu Margarita Lecuona, cubana. És una meravella. Una de les meves favorites.

–Entre les seves cançons pròpies hi ha Un derecho de nacimiento, que va sorgir al voltant del moviment ciutadà Un derecho de nacimientoYo soy 132

–Sí, encara que no la veig com una cançó meva perquè la gent em va ajudar a escriure-la. Té un missatge universal: parla d’«elevar l’esperit i deixar-lo viure en pau», que no estiguem en guerra amb nosaltres mateixos.

–Abans sortien de Mèxic grups de rock masculins i, des de fa un temps, cantautores entre el pop i el folk com Carla Morrison, Ximena Sariñana, Marian Ruzzi… Solen citar-la com a influència.

–Totes ens regalem inspiració mútuament, perquè per a mi elles són també influències. M’encanta veure aquests nous projectes, veus que porten alguna cosa diferent. Som la nova escena.

–¿Seguirà allunyant-se del pop?

–La meva evolució seguirà: el pop avui dia està canviant perquè la gent canvia i s’obre a sentir altres gèneres. Si jo hagués fet aquests discos fa deu anys… ¡Uf!, crec que la meva carrera s’hauria acabat aquí. Però ja no hi ha aquestes divisions de rock, pop, etcètera. Té a veure amb el fet que tenim propostes de tot arreu al nostre abast, només picant amb el dit al telèfon mòbil.