Va sortir vencedora de la Berlinale i del festival de Màlaga. Els Feroz i els Gaudí també la van coronar. Però la pel·lícula catalana Estiu 1993 no ha completat la seva dolça temporada de premis aconseguint el reconeixement més important del cine espanyol: el Goya a la millor pel·lícula. El preat guardó va anar a parar a mans de La llibreria, d’Isabel Coixet, que es va convertir en la tercera dona en la història dels Goya a aconseguir el cabezón a la millor direcció. Rodat en anglès, el film sobre una dona valenta i sola que s’obstina a obrir una llibreria al seu poble també es va emportar el reconeixement al millor guió adaptat.

Mentrestant, la dura, bella i lluminosa història d’una nena òrfena a causa de la sida que necessita trobar el seu lloc al món al costat dels seus oncles i la seva cosina (Estiu 1993) va captivar els membres amb dret a vot de l’Acadèmia, que van atorgar a la seva directora, Carla Simón, el trofeu a la millor direcció debutant;  a Bruna Cusí, el d’actriu revelació; i a David Verdaguer, el de millor actor de repartiment. «Més dones fent cine», va demanar Simón alhora que va voler donar tot el seu ànim i suport a les persones que conviuen amb el virus VIH.

Però, sens dubte, la gran vencedora de la nit va ser la pel·lícula en eusquera Handia, que va fer gala al seu nom (gegant, en català) i va conquistar 10 dels 13 premis a què aspirava, inclòs el de millor actor revelació (Eneko Sagardoy). La història del personatge basc del segle XIX que va passejar el seu descomunal cos per mig Europa va arrasar també als guardons tècnics: vestuari, muntatge, direcció de producció, direcció artística, fotografia, maquillatge, efectes especials, guió original i música original.

La perdedora de la nit (una acte d’injustícia severa) va ser Verónica, que només va conquistar millor so. L’Acadèmia va tenir la valentia de nominar el thriller de Paco Plaza (que parla del pas cap a la maduresa i va molt més enllà del gènere de terror) però no va ser tan valenta per donar-li un trofeu important. El autor només va aconseguir el reconeixement dels seus actors, amb el premi a millor actor protagonista per a Javier Gutiérrez i el d'actriu de repartiment per a Adelfa Calvo.

BRILLANTOR I PES  

També un to perdedor va tenir la gala en general, que no va arrencar (ni va seguir) amb ritme malgrat l’esforç dels chanantes Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla, les gràcies dels quals l’auditori no va entendre del tot, inundat pels ventalls vermells reivindicatius de l’associació de Dones Cineastes (CIM).

Penélope Cruz i Javier Bardem, els dos únics actors espanyols amb un Oscar, van donar brillantor i pes a una alfombra vermella dominada per les reivindicacions feministes (igual que l’escenari). No obstant, cap dels dos es va aixecar de la butaca pels seus papers a Loving Pablo, dirigida per Fernando León de Aranoa i amb data d’estrena per al març. El millor intèrpret del 2017 va ser Javier Gutiérrez pel seu paper a El autor, on posa, literalment, els genitals a la taula i on dona vida a un home gris i cretí que vol escriure una novel·la que passi a la història. La millor actriu estava també cantada perquè Nathalie Poza fa un dels millors papers de la seva carrera en el subtil drama sobre la mort No sé decir adiós. Poza interpreta una executiva perduda en la vida que torna al poble per afrontar com pot la malaltia terminal del seu pare.

MISÈRIES I VIRTUTS

El moment seriós de la vetllada va arribar amb el discurs oficial de l’Acadèmia. La seva presidenta, Yvonne Blake, segueix convalescent després de l’ictus que va patir fa diverses setmanes, així que van ser els vicepresidents els encarregats de substituir-la. Després que Mariano Barroso deixés clar que el cine espanyol és com la resta de la societat i té «misèries i virtuts», Nora Navas  va posar el dit a la llaga i va recordar que el cine és un negoci malgrat que les entrades pateixen el flagell de l’IVA més alt de la zona euro, «un càstig per als espectadors». «Som un col·lectiu que no plora. Simplement volem el que és nostre», va explicar l’actriu catalana després de llançar un crit de guerra feminista i recordar que la indústria necessita «directores, muntadores, guionistes i directores de fotografia».