L’edició número 13 –xifra gens banal– de BCNegra obre demà les portes. Hi haurà moltes novetats de fons i un respecte a la tradició i les formes, com en qualsevol bona novel·la policíaca com cal. Després que Paco Camarasa entregués la placa de comissari, i amb Carlos Zanón recollint l’oferiment, la renovació ve per un homenatge tripartit a un autor, en aquest cas el malaguanyat Jean-Patrick Manchette; un personatge, i ningú amb més personalitat que Tom Ripley, àlter ego de la perversa Patricia Highsmith, i la biografia Arte salvaje, de Robert Polito, que explora en la poc coneguda vida del terrible Jim Thompson. Una excel·lent mala companyia per als addictes al gènere.

L'AUTOR Jean-Patrick Manchette  

Jean-Patrick Manchette  Poc abans que un càncer de pulmó se l’emportés als 53 anys, Jean-Patrick Manchette, ja malalt, va demanar a la seva dona que li portés –cita textual– les seves pastilles contra la bogeria i contra la mort. «I ja què hi ets, també els meus cigarrets», va afegir. És l’estil inconfusible directe, negre i un punt salvatge del qui està considerat un dels grans renovadors de la novel·la policíaca francesa, que en el moment en què va aparèixer la primera dels seus 12 novel·les, Dejad que los cadáveres se bronceen, el 1971, llanguia recordant les velles glòries de Georges Simenon o de Leo Malet.

Va aprendre anglès gràcies a una àvia escocesa. El pare del neopolar, que va arribar a la literatura a través de l’escriptura del guió del cine i la traducció, acostumava a dir que era més bon traductor que escriptor i més bon escriptor que guionista. Era el maig francès, però ell anava sempre un pas més enllà. Les seves novel·les recollien la càrrega social de les de Dashiell Hammett i exploraven la realitat, amb esperit batallador. Ell mateix va ser un activista contra la guerra d’Algèria, un decebut dels grups d’extrema esquerra fins que va abraçar el situacionisme de Guy Debord. És per això que les adaptacions al cine de les seves obres –incloses la que Claude Chabrol va fer de la novel·la Nada– el disgustessin perquè s’inscrivien en la societat de l’espectacle que tant odiava.

Hi ha molta sang i molta violència en Manchette, però també una actitud ètica indestructible. I tot plegat servit amb una enorme economia de mitjans. Avui moltes de les novel·les que va escriure pràcticament encadenat a la seva màquina d’escriure són difícils de trobar en castellà. Tampoc és fàcil trobar Cuerpo a tierra, el guió del còmic que va fer per a Jacques Tardi. A França és una llegenda. Aquí mereix descobrir-se.

EL PERSONATGETom Ripley 

Tom Ripley Encara que no ens agradi reconèixer-ho, tots comprenem l’esmunyedís, mentider, falsificador Tom Ripley, el famós personatge de Patricia Highsmith, perquè tots en un moment o un altre hem sentit la síndrome del farsant, allò d’estar ocupant un lloc que potser no ens pertanyi. És per això que al llarg de cinc novel·les –El talent de Ripley, Ripley enterrat, L’amic americà, El noi que va seguir Ripley i Ripley en perill–, el lector desitja que, per més que aquest antiheroi sigui un assassí, se surti amb la seva. A Highsmith no li agradava la gent, i sabia bé què significava ocultar-se i ser rebutjada. Per això va traslladar al seu heroi aquesta inquietud.

A Ripley l’hem vist créixer al llarg de la saga. En la primera novel·la és un jove provincià desitjós de viure una altra vida, que es construeix a cop d’assassinat i impostura; a mesura que avancen les novel·les, es mostra cada vegada més segur de si mateix, menys Ripley. Ell és el desig d’arribar a ser. «Tom Ripley és la meva venjança contra els privilegiats», va dir la seva creadora.

L’hem conegut a través de moltes cares. A A pleno sol, la pel·lícula de René Clement, va ser Alain Delon, i això va fer exclamar a un crític: «¿Per quins nassos algú vol ser un altre si té la cara d’Alain Delon?», i també va ser Matt Damon en una versió recent de la mateixa novel·la (El talent de Ripley). Sense tant de glamur, va calçar les botes de Dennis Hopper a El amigo americano de Wim Wenders, i, més tard, en un oblidable remake, les d’un inquietant John Malkovich. Les seves gestes estan en castellà a Anagrama.

EL LLIBRE'Arte salvaje', de Robert Polito

'Arte salvaje', de Robert Polito

Pie de foto

Jim Thompson és un dels grans de la novel·la negra i també la baula imprescindible entre els clàssics Da-shiell Hammett i Raymond Chandler i una modernitat per la qual circularan autors com James Ellroy. Sense Thompson no hi hauria Ellroy. Hi ha diverses biografies de l’autor però la que s’endú la palma és Arte salvaje, de Robert Polito, escrita el 1995 i publicada aquí per Es Pop en una edició que està esgotada (i, de moment, no sembla que torni).

Thompson, explica Polito al llibre, va canviar el focus de l’investigador a l’assassí i, ja enfocat, va aplicar el microscopi aprofundint fredament en la personalitat psicòtica. En només 18 mesos, Thompson, va escriure a ritme frenètic una primera tanda de novel·les amb El asesino dentro de mi al capdavant, a la qual van seguir, entre d’altres, Noche salvaje i Una mujer endimoniada. La seva recepció va quedar tapada dins del corrent pulp però alguns bons lectors, entre ells el cineasta Stanley Kubrick, van saber apreciar-lo. La col·laboració com a guionista amb el peculiar director va acabar malament i, per sort per al gènere, hi va tornar per culminar la seva obra mestra 1280 ànimes.

«Llegir una novel·la de Thompson és com estar atrapat en un refugi antibombes amb un maníac xerraire que a més resulta ser el controlador antiaeri», deixa anar Polito com a definició aclaridora. També troba la solució a l’enigma Thompson en l’historial del seu pare, Big Thompson, que era un xèrif corrupte que va aconseguir fer-se una petita fortuna amb l’extracció del petroli per després dilapidar-la. Thompson fill va freqüentar males companyies però no va arribar mai al crim. Totes les seves novel·les són una forma un punt sàdica de matar literàriament el seu pare, a qui en un relat va batejar com a Art Savage. Va morir en l’oblit, poc després d’haver haver aparegut fugaçment com a actor en la pel·lícula Adeu, nena i de decidir deixar de menjar. Al funeral de l’escriptor hi va anar molt poca gent, però, com va confessar a la seva dona, ell sabia que escrivia per al futur. RBA ha recuperat en castellà els seus títols més destacats.