Nit nefasta al Museu de Lleida. I dia nefast també. Amb llum de dia –gris, això sí– van sortir les 44 obres de Sixena que custodiava el Museu de Lleida. A l’empara de la foscor i de l’article 155 havien arribat de matinada els tècnics d’Aragó en la seva recerca. I entre una cosa i l’altra: 14 hores d’un espectacular desplegament de les forces de seguretat: Mossos i Guàrdia Civil. Molts. A més de càrregues policials a primera hora del matí contra els concentrats per protegir els béns, més un helicòpter sobrevolant la ciutat. I consignes. La majoria contra els cossos policials, però també Déu n’hi do com va rebre l’alcalde de Lleida. Molta gent no perdona al socialista Àngel Ros el suport del PSOE al 155. Però el que més mal els fa és el què i el com. La sortida de mans de la Guàrdia Civil d’un patrimoni que han cuidat i conservat durant gairebé mig segle. Potser les peces haurien acabat partint a la llarga, però la posada en escena d’ahir va ser, com a mínim, desproporcionada. Així que tristesa i indignació es respiraven igual.
No en va «no hi ha cap museu del món que hagi vist reduïda la seva col·lecció per via d’una execució provisional de sentència i amb l’entrada de les forces de seguretat de l’Estat». Paraules del director del Museu de Lleida, Josep Giralt, a l’acabar l’operació. Però Aragó tenia pressa. Aquest era el tercer intent per aconseguir els béns. Els recursos de la Generalitat havien frenat el procés el juliol del 2016 i el juliol del 2017. Però un canvi de jutge a Osca i la disposició del ministre –conseller de Cultura de facto– d’acatar l’execució van ser la gran oportunitat d’Aragó.
L’arribada de la comitiva va ser espectacular. Gairebé triomfal. I força aviat. No van esperar a les vuit del matí, tal com indicaven en el seu pla de treball inicial, sinó que van aprofitar la providència judicial del dijous, que els permetia entrar a les 0.00 hores. No van ser puntuals. Van arribar a les 3.30 hores.
Encara que el dispositiu ja havia començat abans, quan els campanars de la ciutat tocaven a mitjanit. En aquell moment, els mossos que estaven apostats al Museu de Lleida van començar a perimetrar la zona. Abans d’acabar amb el blindatge total del centre hi va haver temps per negar l’entrada a l’alcalde i als representants de la Generalitat (Jusèp Boya, director general de Patrimoni; Maria Dolors Portús, secretària general de la conselleria i interlocutora amb el ministeri, i Magda Gassó, tècnica del departament). En aquell moment tampoc hi van poder accedir els treballadors del museu, que van arribar convocats pel director. Aquest, la responsable de comunicació i els vigilants eren els únics a l’interior del centre, a part dels mossos, que en aquell moment actuaven de policia judicial.
Els agents van fer retrocedir tothom fins a la Rambla d’Aragó, un nom que ni escollit expressament, paradoxes del moment. I el Museu de Lleida va quedar aïllat i fortificat. Impossible acostar-s’hi. I així, pres per les forces de seguretat, es va estar fins a les dues del migdia tocades, quan les peces van sortir cap a Sixena.
Veto a l’alcalde
Amb la zona controlada i una llista a la mà es va anar cridant els treballadors del museu i els representants de la Generalitat perquè entressin al centre; però abans havien de mostrar el DNI. No així l’alcalde. Tampoc va poder entrar al matí, en un segon intent. Era pels volts de la una de la matinada. Però es va haver d’esperar l’arribada dels aragonesos (nou persones entre advocats, conservadors, i representants institucionals) per començar a treballar.
«Amb professionalitat intensa», en paraules de Giralt. Però amb fredor i tibantor. I amb una setantenta de guàrdies civils «armats fins a les dents» passejant pel museu. Així van conviure els tècnics catalans i aragonesos les hores que va durar el procés: informes de conservació per cada peça firmats per les dues parts, i després el seu embalatge. Primer les obres de les reserves, després les que estaven a les sales permanents. Les últimes, les tres magnífiques caixes sepulcrals d’Isabel d’Urgell, Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill. No va aparèixer una Immaculada del segle XVIII, però se’ls va entregar un fragment d’alabastre no reclamat.
Les peces ja són a Sixena, hi van arribar a la tarda, però a les prestatgeries del Museu de Lleida llueix –i lluirà– el buit. «No és cap dol. És història del museu i la gent ha de poder visualitzar-ho», va explicar Giralt. Al cap i a la fi, pot ser que les peces acabin tornant. Perquè el més greu és que el trasllat obeeix a una sentència provisional. I al 155.