Quan va publicar el seu primer disc, fa quatre anys, La Meravellosa Orquestra de l'Alcohol advertia en aquest diari de que desitjava “fugir de l'orquestra de patxanga o festiva”, i el seu nou treball, el tercer, ‘Salvavida (de les bales perdudes)’, lo confirma. Un disc en el que la fibra folk festiva segueix ahí, però contrastada amb cançons més introspectives i fosques, lo cual no ha supuesto cap obstacle en els seus plans de dominació mundial: el grup de Burgos actua aquest dissabte en Apolo amb les entrades esgotades des de fa setmanes.
A mesura que els seus càntics folk amb vigor punk cedeixen part del espai a la narrativa dolguda i les atmosferes recollides, La M. O. D. A. acumula més i més seguidors. “El creixement ha sigut al nostre ritme, bajo les nostres premisses i sense fer concessions”, celebra David Ruiz, cantant i guitarrista. “Si solo féssim cançons com ‘Nòmades’ seria tot facilito, però encara que sempre tenim present al públic tratamos d'aïllar-nos i fer lo que ens surt del cor”.
Nous camins
Esa audiència les dona el vistiplau, potser perquè els camins de la sintonia popular estan menys pautats de lo que a vegades sembla. “S'està demostrant que no hi ha un cèrcol por el que passar. Bandes com Morgan, Depedro o Guadalupe Plata estan anant al seu ritme sense necessitat de grans desplegaments comercials i sense marques darrere. Això et dona esperança”, raona Ruiz. En el seu cas, destaca la importància del seu treball anterior, ‘La primavera de l'hivern’. “No era un disc fàcil, a la gent le va xocar, però va preparar el terreny”.
Ara, amb cançons com ‘Oceans’ o ‘Héroes del dissabte’ semblen voler reconfortar a l'oient en un món hostil. “Pretenem que qui hagi escoltat el disc es sienta una mica millor. Concebimos la música per alleujar els mals i sentir que no estàs solo en el món”, reflexiona Ruiz. En un plano acusatori tenim ‘Himne nacional’, cançó d'estructura serpentejant i càrrega política, que convida a tenir sempre presents “les veus de la gent”.
El disc ha sigut gravat a Catalunya, entre Sant Feliu de Guíxols i Vilafranca del Penedés, amb Santi García, productor fetitxe de l'escena hardcore, que ha trobat el punt de confluència entre les essències acústiques de la banda i “la ràbia i la cruesa dels sons con los que ell ha treballat sempre”. Així han aconseguit un “equilibri interessant”, estima Ruiz, entre “les cançons amb tornades corejables, com ‘Mil dimonis’ i ‘La vella banda’, i esas altres en las que hem sortit una mica dels marges”.
Més enllà de la passió celta
En la base del seu so, Irlanda i el món celta segueixen ocupant un espai central, encara que han obert “finestres als Balcans i a la cançó francesa, italiana o portuguesa” que s'aprecien en el disc. Ruiz veu “un model de carrera” en PJ Harvey, cuyas últimes obres, salvant distàncies, toquen ports identificables amb la seva solemnitat folk i els seus textos polítics. Però La M. O. D. A. sempre ha sigut oberta de mires. “Som ese grup que ha fet versions de Silvio Rodríguez i d'Eskorbuto”.
Orgullosos del seu nou material, lo tocaran en la seva integritat en Apolo en un concert de “dues hores amb 28 cançons”, anuncia David Ruiz. I encara que el nom del grup potser suggereixi unes lleugereses que potser ja no es corresponguin del tot amb la seva proposta, ell quita ferro a la qüestió. “El nom ens segueix agradant: representa l'esperit dels primers dies, del grup d'amics reunits al voltant de la música i al pub, amb esa influència irlandesa, combatent la tristesa i la foscor”.