Tres inquietants màscares esmaltades, una en vermell, una altra en blanc amb cabells negres i una altra amb taques que recorden la sang, tanquen l’exposició Ismael Smith. La bellesa i els monstres al MNAC. I es tornen més captivadores al saber que van ser de les últimes obres que l’artista català –un dandi provocador, ambigu, transgressor i extravagant–, potser ja presa de deliris mentals, va realitzar en els anys 60 al sanatori psiquiàtric de Bloomingdale, a White Plains, Estats Units. Allà moriria despres d’11 anys internat i allà el va ingressar el seu germà Paco contra la seva voluntat després de ser denunciat perquè corria despullat pel jardí de la casa familiar. Uns caps que, segons el comissari Josep Casamartina, enllacen amb els decapitats, i a vegades sagnants, de Juan Bautista, que no deixaria de reflectir en joies, escultures i dibuixos plasmant la seva obsessió per la «icona de Salomé, la possessió a qualsevol preu», en què convertia les seves Manolas, que a principis del segle XX ja lluïen desinhibides en topless.
Ismael Smith (Barcelona, 1886 - Nova York, 1972) va ser un artista total, «complex i estimulant, excel·lent en les múltiples facetes que va practicar»: l’escultura, el dibuix, la il·lustració satírica, de moda o llibres, la ceràmica, el gravat, el disseny de joies, els exlibris, el disseny gràfic, la pintura..., que «malgrat tenir una història personal desafortunada no va deixar mai de treballar», i va tenir una producció enorme, comenta Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, abans de recórrer una «ambiciosa» mostra que pretén ser «una immersió en el món de Smith», amb més de 400 obres, moltes inèdites.
«Smith era un dandi, sempre impecable, que transmetia el missatge que era homosexual, encara que no ho digués, reflectint el desig, l’agressió, els conflictes de la relació de sexes..., amb una actitud obertament amanerada, en una època conservadora en què ser gai s’amagava», explica Casamartina, assenyalant la postura del retrat que li va fer el 1912 Mariano Andreu Estany vestit de torero, amb una flor a la boca i visibles anells a les mans.
L’exposició, que es podrà visitar fins al 17 de setembre i té un pressupost de 225.000 euros, és un «relat estètic i biogràfic complet», segons el comissari, que revela un expressionista, amb deformacions a vegades grotesques i esperpèntiques, amb una provocació i ambigüitat sexual que van ser rebutjades repetidament per l’ordre noucentista i el classicisme i academicisme que envaïen l’escultura catalana a la primera meitat del segle, que no va deixar de marginar-lo.
No deixava indiferent, «per a uns era repulsiu, per a altres esplèndid», i va tenir valedors incondicionals, com Eugeni D’Ors, Raimon Casellas, Josep Pijoan, Francesc Cambó i després Antoni Tàpies. Però no va ser suficient: va projectar molts monuments (a Albéniz, Granados...) i tots van ser boicotejats. O no els va acabar, o no es van exposar o van desaparèixer, com el conjunt En abundància, presentat i premiat a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de 1907, que va comprar l’Ajuntament de Barcelona però mai va arribar al seu destí al nou museu d’art de la Ciutadella.
També van estar a punt d’excomunicar-lo el 1929 per l’«escandalós» Sagrat Cor «d’estètica gai, amanerada i efeminada» que va presentar per obrir l’Exposició Internacional de 1929. Aquest va ser el seu últim fracàs, que va acabar abandonat al port i que, especula Casamartina, potser va acabar al fons del mar.
BUSCANT LA CURA DEL CÀNCER / L’any 1931, Smith va tornar als Estats Units, on s’havia traslladat el 1919 veient que a Catalunya li era impossible integrar-se. Allà va aparcar l’art per dedicar-se obsessivament a l’«estudi naïf amb mètodes naturistes de la cura del càncer», que mataria un dels seus cinc germans, amb qui vivia i formava un singular clan familiar multimilionari, que de la maquinària tèxtil va derivar a negocis d’armes a la segona guerra mundial i a contactes amb la Màfia, que assassinaria un altre germà el 1946. La mare i la germana també van morir aquella dècada, ja de ruïna econòmica. La debacle va ser el manicomi, on «es va quedar tot sol amb els seus fantasmes».
Els antecessors eren constructors de vaixells que es van instal·lar a Tarragona al segle
XVIII i el pare havia mort de pulmonia després de desesperar-se sota la pluja i el fred per la ruïna que va suposar la derrota a Cuba de 1898. Smith havia sigut molt famós a Catalunya en els seus primers 15 anys de carrera. Després se’n va anar a París entre 1911 i 1914, on va viure l’art d’avantguarda fins que a l’esclatar la primera guerra mundial (reflectida en dos grans olis) va tornar a Barcelona, on va fer diverses versions de figures de Cervantes en què l’escriptor es fon amb el Quixot.
La meitat de les obres de l’exposició procedeixen del MNAC i la resta, de donacions com la que Enrique García-Herraiz va fer el 1980 a petició d’un dels germans, del Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, la Fundació Mapfre, la Palau, el Museu d’Art de Cerdanyola o la Biblioteca de Catalunya.