Cerrone va vendre un munt de vinils en els 70 no només per aquelles sumptuoses cançons disco, sinó també per unes portades atrevides en què es creuaven erotisme i surrealisme. Era bàsic que la seva sessió de dissabte, en un SonarClub encara per superpoblar-se, inclogués aquest component visual: per les pantalles van desfilar algunes d’aquelles imatges icòniques i, en general, tot l’imaginari sensual de l’època, des d’una diva del destape com Sylvia Kristel (encara que Cerrone només va posar música a l’Emmanuelle dels dosmils) fins als tebeos luxuriosos de Milo Manara.

El repàs a la seva carrera va començar cronològic, amb aquell single de debut que dura ¡16 minuts i mig!, dissabte alguns menys, titulat Love in C minor, un clàssic del so disco orquestral. Com la resta del repertori més vetust, va sonar en versió  actualitzada: un bombo house com un castell es va imposar a qualsevol altre element al llarg de la nit.

Ocasionalment recolzat per una cantant, Cerrone va enllaçar oldies com Look for love, The only one i Hooked on you amb algun altre intent recent menys afortunat (Therapy), però va transcendir el mer autohomenatge per rendir tribut a una manera antiga d’entendre la música de ball: hi va haver referències a Chic, el Michael Jackson d’Off the wall, Womack & Womack, els Blaze… Una ¿gairebé perduda? dimensió d’experiència càlidament sensual o ritual de probable aparellament.

Aquí es va arribar al clímax amb, havia de passar, Supernature, en què es va asseure a la bateria per exhibir la tècnica que un bon dia va cridar l’atenció del productor Eddie Barclay al port de Saint-Tropez.