Després de més de 30 anys de carrera, La Unión es veu en la necessitat de lluir i tornar a fer seu el seu famós cançoner, que ha regravat en un disc en directe sense públic, No estamos solos, «per mostrar com ha evolucionat en les últimes gires», explica el seu cantant, Rafa Sánchez. Operació de reciclatge i recreació, doncs, que el grup madrileny posarà en escena aquest dissabte a Barts (21.00 hores).
Hi ha un altre mòbil: La Unión va trencar fa uns anys amb Warner i el nou disc li permetrà poder seguir explotant els seus èxits. «Hem hagut de gravar les cançons per poder usar-les com vulguem, i mostrant com el grup les sent en l’actualitat», explica Sánchez. No estamos solos ha vist la llum de la mà d’Atresmedia, amb la vista posada en la seva promoció a Antena 3 i La Sexta. «La televisió segueix tenint punch i tenir un company aquí pot funcionar. Nous temps», afegeix el cantant.
Plou sobre mullat, ja que els seus dos anteriors treballs van ser recopilatoris, dos volums de remakes i duets titulats Hip.gnosis, i no gaire lluny tenim Love sessions i Colección audiovisual 1984-2004. «Sí, és molt reiteratiu», admet Rafa Sánchez sense embuts, que es disculpa qualificant aquests llançaments de «conjunturals». La indústria està canviant, «i passes de ser novetat i marcar tendència a haver d’anar-te ubicant», apunta el baixista Luis Bolín.
En l’origen de tot trobem un grup, inicialment quartet, que el 1984 es va estrenar amb Mil siluetas, àlbum que els va donar un parell de hits, Lobo hombre en París i Sildavia. «Això només podia passar en aquell moment, amb dos canals de televisió, programes de música i una ràdio poderosa. Ara és més difícil fer un èxit», lamenta el cantant. Eren temps de movida, fenomen a què van assistir «com a espectadors».
Els distingia un so pop lluent, cuinat amb un Nacho Cano «ja foguejat a l’estudi», i que usava influències disperses, del funk i el soul al neoromanticisme i les tendències afterpunk. «Sentíem Echo & The Bunnymen, New Order i Depeche Mode, un grup que vaig anar a veure a Rock-Ola», recorda Sánchez. Luis Bolín aportava un bagatge de rock progressiu, «de Pink Floyd i Genesis». En algunes de les seves cançons, com La niebla, van imprimir traços de música negra, «unes guitarres funky que aquí no s’usaven, influència de Chic».
Encara que durant molt temps van encadenar un èxit darrere l’altre, rebutgen haver-se regit per plans mestres de dominació. «Tot era una barreja d’improvisació i de soga al coll que t’ofegava. Ens ficàvem a l’estudi sense haver tingut temps d’acabar les cançons», revela Bolín. «I estàvem molt pressionats per fer hits
El Crucero Ochentero
Ara, aquells èxits són el seu combustible en gires i ocurrències com El Crucero Ochentero, en què s’embarcaran el dia 29 a Barcelona rumb a Itàlia tocant juntament amb grups com Seguridad Social i Un Pingüino en mi Ascensor. «No som nostàlgics i això ens fa un cert pànic, però ens han dit que en aquests creuers t’ho passes bé», al·lega Rafa Sánchez. Intenten fugir, diuen, del pur revival, i «aportar un component de present al so del grup». En l’actual versió de La Unión segueix absent el guitarrista Mario Martínez, en convalescència després de superar un càncer.
¿I el pròxim disc? «¡Com fem un altre recopilatori els nostres fans ens penjaran!», fa broma Sánchez. Encara que potser no és un disc, sinó un degoteig de cançons a la xarxa, suggereix. Sigui com sigui, s’acosta «el moment de fer un pas endavant».