Va ser un pintor valorat en el seu temps, amb exposicions anuals a les principals galeries de Barcelona i bones vendes. També va ser un popular il·lustrador de revistes i contes infantils. I de llibres, com Les tenebroses de Rafael Nogueras Oller i Verger de les galanies de Josep Carner. Va col·laborar amb les Cançons d’infants de Narcisa Freixas. I va ser amic de Joan Maragall, a més a més de glossat per Eugeni d’Ors. Però malgrat tot això, avui ningú recorda el seu nom ni consta en el cànon de l’art català. És Pere Torné Esquius (Barcelona 1879-Flavacourt, França, 1936), el protagonista de l’actual exposició del MNAC: Poètica quotidiana (a partir de demà).
Una mostra que té com a objectiu «trobar el lloc just que es mereix aquest artista oblidat», sosté el director del centre, Pepe Serra. I que va néixer amb el nou format de la col·lecció d’art modern del Palau Nacional. Llavors es van incloure en l’exposició permanent quatre dels cinc olis de l’autor que conserva el museu. Va ser un èxit. Tothom preguntava qui era aquell artista. No en va els seus interiors tenen molt d’inquietant i d’atraient. I la seva pintura, molt de singular i genuïna. D’aquí ve el motiu de tant d’oblit. «Era el vers més lliure dins del continuum de l’art català», afirma Eduard Vallès, conservador del MNAC i comissari de la mostra juntament amb Elena Llorens. «Es va formar en el modernisme i d’alguna manera va ser adoptat pel noucentisme, però la seva evolució va ser molt singular», amb un estil molt personal, amb aires naïf i colors molt vius però a la vegada també somorts.
El noucentisme se’l va fer seu quan va publicar Els dolços indrets de Catalunya (1910), peça que presentava, a partir de 39 il·lustracions, un inventari del patrimoni paisatgístic i arquitectònic català. Àlbum que Eugeni d’Ors va incloure en l’Almanach dels noucentistes (1911) i així la publicació va passar a servir als interessos ideològics del noucentisme i el nom de Torné Esquius va ingressar en l’ortodòxia del moviment. La paradoxa de tot això és que la investigació realitzada per celebrar l’exposició ha descobert que els dibuixos es van fer el 1906, en ple modernisme i molt abans que D’Ors encunyés el terme. No és l’única cosa que revela la mostra, que presenta per primera vegada 15 dels originals del llibre que es creien desapareguts.
L’exhaustiva recerca, des de la seva mort el 1935 ningú s’havia preocupat per l’autor, ha inventariat 300 obres, moltes d’elles inèdites i totes en col·leccions privades. De manera que la mostra, la primera en un museu públic, hauria sigut «impossible de celebrar sense despenjar els torné esquius dels menjadors de moltes cases», comenta Serra. L’exposició exhibeix 85 d’aquestes peces, dibuixos i olis, que representen la doble cara creativa de l’autor. Una doble cara que exercia entre França –va marxar a París el 1905– i Barcelona. Aquí era pintor i exposava cada any; allà creava i era conegut com a il·lustrador. La museografia manté aquest desdoblament i amb una línia contínua per als interiors, gènere que va cultivar tota la vida.
Espais aparentment ordenats, en què de cop apareixen elements disruptius, pertorbadors: un canari mort en una gàbia, unes flors a terra, vidres trencats... Són com escenes d’un crim però sense el cadàver ni la sang. Perquè si una altra cosa caracteritza la pintura de Torné Esquius és que mai pintava figures, només les evocava. «Són instants suspesos en el temps, no hi ha humans però per les escenes sabem que hi ha hagut vida en els instants previs», reflexiona Vallès. O mort. A L’habitació trista (1913), per exemple, tot remet a una vetlla: els canelobres, el toc a morts de la campana, les flors per terra... Però està buida. «La presència humana via evocació fa molt potent l’obra de Torné Esquius», acaba dient.