Afortunadament, la modalitat del 'biopic' ja no ha d’acatar les rígides normes de sempre. Todd Haynes va procurar la primera gran revolució amb la seva biografia imaginària i polièdrica de Bob Dylan a 'I’m not there', i ara és el xilè Pablo Larraín qui segueix el curs invers de les regles. Ho va fer primer amb el poeta Pablo Neruda i ara incideix amb Jacqueline Kennedy, la dona que va veure morir JFK als seus braços i es va casar després amb el magnat grec Aristotelis Onassis.
La visió de 'Jackie' es redueix al magnicidi de Dallas, els dies immediatament anteriors i els posteriors. No sorprèn l’elecció narrativa, però sí que podria fer-ho l’interès de Larraín per parlar d’un personatge públic de la vida nord-americana. En absolut. En una de les seves més inquietants pel·lícules, P'ost-mortem', es va centrar en el cadàver de Salvador Allende. Aquí el cos sense vida de John Fitzgerald Kennedy també juga un paper important en la pel·lícula. Larraín explica la història mundial a partir dels seus cadàvers violents.
La gestió del funeral és molt pròpia de Larraín, així com també la mudança de l’ex primera dama, el record del marit mort i el llegat polític. Tot s’explica en no menys de sis temps barrejats: l’entrevista que un periodista fa a Jackie (una notable Natalie Portman), l’atemptat, el funeral, la conversa amb un sacerdot (el desaparegut recentment John Hurt, en un dels seus últims treballs), un concert de Pau Casals i la reconstrucció del reportatge televisiu en què Jackie va mostrar al món les interioritats de la Casa Blanca.
Un puzle que sembla distant, però que tampoc ho és: la forma de filmar en primer pla Jackie, la seva reacció després de l’atemptat, la sang encara visible a la seva cara, el despertar l’endemà, l’enfrontament amb Lyndon B. Johnson..., la converteix en un personatge dramàticament excepcional.
'Jackie' ★★★★
Vegeu pel·lícula a la cartellera