Alegria pel premi Cervantes a Eduardo Mendoza (¿algú en dissenteix?), el segon novel·lador de la ciutat de Barcelona (el primer va ser Juan Marsé) que obté amb mereixement sobrat aquesta màxima distinció. Mendoza ha narrat Barcelona des de les acaballes del segle XIX fins a l’actualitat, entre burles i veras, sublimant i degradant, amb tendresa i jocositat, fent desfilar criatures de totes les classes socials, erigint en protagonistes canalles i criminals, empresaris i burgesos, anarquistes i desheretats, orats i fins i tot extraterrestres, com l’hilarant Gurb. Però haver convertit Barcelona en el teatre de la seva imaginació no ha sigut el mèrit que ha destacat el jurat, sinó haver inaugurat el 1975, amb 'La verdad sobre el caso Savolta', «una nova etapa de la narrativa espanyola en què es va tornar al lector el goig pel relat». I això, que és cert, no esgota els mèrits de 40 anys de trajectòria.

FORÇA NARRATIVA

Quan Mendoza es va posar a escriure aquesta novel·la el títol original de la qual va ser 'Los soldados de Cataluña', la narrativa espanyola patia l’assot del tifó devastador que va ser l’experimentalisme. Les novel·les s’havien convertit en embulls de text impenetrables per al lector innocent que hi acudís buscant una bona història. El plaer del text (fos el que fos) havia substituït el plaer d’una trama absorbent i reveladora. El tedi havia substituït l’emoció. Mendoza va decidir escriure una novel·la com les que a ell li agradava llegir, com les de Pío Baroja o les de Joseph Conrad, plena de personatges captivadors i d’accions trepidants. Va barrejar els gèneres populars, la novel·la detectivesca, la novel·la històrica, el fulletó melodramàtic, la intriga judicial, i es va remuntar fins als anys del pistolerisme a Barcelona a la recerca d’una època prenyada de possibilitats novel·lesques. Va crear personatges de tota condició, els va insuflar passions fosques i elevades, i els va enredar en un argument fraccionat i ple de duplicitats. El resultat, 'La verdad sobre el caso Savolta', va tenir una força narrativa inusitada i de seguida va desembussar el desaigüe de l’hermetisme narcisista dels anys anteriors. Van començar a fluir les narracions joioses.

MESTISSATGE PICARESC

El gust postmodern per reciclar irònicament gèneres populars (que encara havia de desembarcar a Espanya) de sobte va tenir en Mendoza un representant de primer ordre. Per confirmar-ho, el 1979 va publicar una esbojarrada paròdia en què hibridava la novel·la picaresca i la novel·la policíaca: 'El misterio de la cripta embrujada'. El còctel no podia ser més original, perquè es rematava amb un narrador detectiu delirant (literalment un boig) que explicava les seves aventures en un castellà artificiosíssim que imitava el del segle d’or. Amb aquesta novel·la, Mendoza explorava una veta narrativa que ha continuat fins ara mateix i en què la sàtira social de tipus i costums es combina amb la peripècia hilarant d’uns personatges estrafolaris, grotescos, esperpèntics i, no obstant, sovint molt reconeixibles. No és gaire arriscat dir que en aquest registre Mendoza es troba còmode, que és on deixa anar la seva visió desencantada i sarcàstica de la realitat, i ho demostra l’última aventura d’aquest rastrejador guillat, 'El secreto de la modelo extraviada' (2015).

BARCELONA PROTAGONISTA

Però el do de pit del novel·lista més esforçat el va donar el 1986 amb 'La ciudad de los prodigios', quan l’impuls a favor de recuperar la narració ja havia reeixit i tota una generació de joves escriptors entraven en aquella via. Mendoza va escriure la gran novel·la de Barcelona. Va triar un personatge guia, Onofre Bouvila, i una època, la que va transcórrer entre les dues exposicions universals (1888-1929), per explicar la metamorfosi de la ciutat, el formigueig de la seva fauna urbana des de les clavegueres fins als temples de l’opulència, les trapelleries d’una burgesia pretensiosa i insaciable, les lluites per l’escalada social i la supervivència. Amb més complaença que en la seva primera novel·la, Mendoza es va deixar portar pel seu do narratiu i va encadenar anècdotes i peripècies, es va posar en viaranys darrere de personatges secundaris, sempre traçats amb cura, i va teixir un tapís humà dens i bulliciós a través del qual va desfilar la crònica quotidiana d’una ciutat que es va voler moderna i ho va ser.

 Els mereixements d’Eduardo Mendoza desborden el d’haver reconduït la novel·la espanyola cap als camins narratius d’estirp cervantina (i barojiana), però només aquest ja sustentaria de manera sòlida el premi que celebrem.