Artista polifacètica. Pionera del pop i de la performance a l’Argentina. També pròxima als postulats conceptuals, amb un pas per l’art psicodèlic i sempre amb un peu en el compromís polític. Hippy, radical, excèntrica i sorprenent. A més a més de convençuda de la funció social de l’art. Difícil de definir. Així és Marta Minujín (Buenos Aires, 1943), l’última creadora distingida amb el premi Velázquez. El guardó és a l’art l’equivalent al que és el Cervantes a les lletres i amb el qual el Ministeri de Cultura reconeix anualment l’aportació d’un creador plàstic a la cultura hispana. Cent mil euros de dotació que fan molt «feliç» l’artista i que li permetran «continuar creant coses boges», afirma.
Boges, potser, però amb un gran rigor intel·lectual. Perquè malgrat el personatge que ha construït al seu voltant, lúdic i popular, Minujín no fa res sense un objectiu, com afirma l’acta del jurat: «La seva posició contracultural i el compromís polític en un moment particularment difícil es mantenen en la conjuntura internacional actual», que també reconeix que «amb la seva màxima creativa tot és art ha sigut pionera en nous comportaments artístics i en el desbordament dels marcs institucionals de l’art i dels mitjans». Malgrat el reconeixement oficial i la popularitat de què gaudeix a l’Argentina, no té gaire prèdica per aquestes latituds.
A THE FACTORY AMB ANDY WARHOL / I és que l’única exposició individual que ha celebrat a Espanya va ser a Sevilla el 2010, encara que sí que ha participat en col·lectives al Reina Sofia i al Macba, i la col·lecció de La Caixa té obra seva. Concretament la documentació d’una de les seves performances més rellevants dels 80, Partenó de llibres. A l’obra, Minujín va reconstruir el temple grec a escala real enmig de Buenos Aires amb 30.000 llibres –el mateix nombre de desapareguts registrats durant la dictadura– prohibits per la Junta Militar. Passat el temps d’intervenció, el públic es va poder emportar els volums. Reivindicació històrica i participació, dues de les principals característiques de l’obra de l’argentina.
PAGAMENT AMB PANOTXES / Molt abans, el 1963, va debutar al happening amb La Destrucció. Va recollir matalassos dels hospitals parisencs, amb els quals va construir estructures habitables i va convidar altres artistes a destruir-los alhora que els cremava i alliberava 500 ocells i 100 conills entre els participants. I poc després, el 1985, va celebrar un de les seves obres paradigmàtiques: El pagament del deute extern amb panotxes de blat de moro, una acció que va portar a terme a The Factory juntament amb Andy Warhol i en la qual Minujín pagava simbòlicament a l’artista nord-americà el deute extern argentí amb panotxes de blat de moro, l’«or americà». Acció que va intentar repetir sense èxit durant la celebració del Cinquè Centenari, intentant saldar el descobriment d’Amèrica pagant a la reina Sofia amb la mateixa moneda.
Una de les seves últimes accions col·lectives va ser el 2013, durant la retrospectiva que el Malba de Buenos Aires li va dedicar. Es va casar amb l’art. Res estrany per a una artista la màxima creativa de la qual és «tot és art», i que té la motivació de «continuar creant coses boges». De moment, ho fa des del seu taller al barri porteny de San Cristóbal.