Vicente Amigo va anunciar a principis d’aquest any que el 2016 tindria nou disc i que seria «molt flamenc», en contrast amb les excursions a territori cèltic de Tierra (2013). Passen els mesos i el treball no arriba, però sí que s’aprecia aquell retorn a les motivacions musicals originals en els seus recitals, com el de dissabte al Palau de la Música Catalana, programat pel Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i el seu «suplement», el cicle De Cajón, tal com el va anomenar, en la presentació de la nit, el seu director, Joan Anton Cararach.

Cita amb el guitarrista nascut a Sevilla, crescut a Còrdova, en el seu viatge a les essències inspiradores dels seus primers dies, que va obrir amb una enlluernadora exhibició solista abans que l’acompanyés el seu grup, set integrants, a Tangos del arco bajo. El músic, que va celebrar la presència entre el públic d’«un amic, una eminència, el doctor Joan Pi», va recórrer a les fonts des d’una posició eminent i va demostrar al llarg de la nit estar en disposició de dialogar amb una idea de perfecció, combinant tècnica i emoció, rigor i un aclaparador sentit de la improvisació.

BALL I ‘ZAPATEADO’

La veu de Rafael de Utrera, observada de prop pels Melis, va portar el commovedor Autoretrato, amb el seu home de cartró i la seva platja sense mar, cap a les profunditats de l’ànima, il·luminat pel record de la versió original a càrrec del desaparegut Enrique Morente. La guitarra va parlar amb tota la seva calidesa, toc fidel al seu reconeixible estil emotiu, a Estación primavera i en una sèrie d’exigents peces instrumentals, amb accents de seguidilla, bulería i soleá, que s’integraran en el seu pròxim disc. En una d’elles va fer una exhibició de ball i zapateado Antonio Molina, el Choro.

Superades les cotes més altes de la nit, a Amigo se’l veia somrient, disfrutant visiblement de la seva música i de la compenetració amb el seu segon guitarrista, Anyil Fernández, i amb la base rítmica integrada pel percussionista Paquito González i el baixista escocès Ewen Vernal, un músic aquest últim capaç de sorprenents trànsits d’estils: es va donar a conèixer als anys 80 en el grup pop Deacon Blue i ara ja fa anys que està associat a la institució folk Capercaillie. Amb tots ells va tocar el cel a Azules y corinto i es va acomiadar amb la suau fosa en negre de Roma, deixant al seu pas imatges de fonda depuració artística. H