Alegria entre els lectors de Dolores Redondo. La seva nova novel·la està beneïda pel premi Planeta, tot i que allunyada de la vall de Baztan. Todo esto te daré, que al·ludeix a les temptacions de Crist per part del diable, es trasllada a la Galícia profunda i reuneix un improbable trio investigador: un escriptor gai, que després de morir-se-li la parella descobreix que no el coneixia en absolut, a qui s’uneixen un guàrdia civil i un capellà.

–Ha guanyat el Planeta a Barcelona, una ciutat amb una muntanya que es diu Tibidabo, és a dir, et donaré en llatí, en honor a la cita bíblica.  

–Doncs no hi havia caigut, la veritat. És una clau de la novel·la. «Tot això et donaré si agenollant-te m’adores», va dir Satanàs, i al final de la novel·la tots els personatges estan agenollats o subjectes per la cobdícia. Pot semblar, com passa en les novel·les d’Agatha Christie, que maquillem el mal amb les bones maneres, però segueix sent allà.

–Cita Agatha Christie com una de les seves influències, tot i haver sigut injuriada per molts.

–S’equivoquen. Va ser una lectura fonamental durant la meva infància i em va ensenyar que els llibres poden ser divertits, que desentranyar un crim és un exercici molt atractiu i que els misteris et porten a devorar una novel·la rere una altra.

–¿No té por que el lector es decebi al no trobar aquí Amaia Salazar i els elements fantàstics que caracteritzen la seva trilogia de Baztan? 

–Utilitzar la mitologia basco-navarresa en una novel·la negra era una cosa original quan va aparèixer El guardià invisible. Ara és més habitual. Però utilitzar meigues a Galícia és caure en el tòpic. Ara bé, hi ha en la novel·la un pes especial de la tradició. Allà són capaços de recórrer a un sacerdot perquè et tregui un malefici i crida molt l’atenció veure els exvots que es pengen a les esglésies.

–Tenen una relació especial amb la mort. 

–Sí. A Galícia, els enterraments i els funerals estan molt lluny dels que es fan a la resta d’Espanya. Hi ha vetlles multitudinàries i has d’anar al tanatori, al funeral i finalment a l’enterrament perquè ningú s’enfadi. A més a més, la missa d’un funeral com cal l’han d’oficiar no menys de cinc capellans.

–Una altra de les novetats de Todo esto te daré

–Em va agradar descriure com cadascun d’ells té idees preconcebudes respecte als altres i com acaben fent-se amics, una cosa molt difícil en l’edat adulta.

–¿El fet que el protagonista sigui escriptor l’ha fet reflexionar al voltant de l’escriptura? 

–Més aviat sobre com els escriptors d’èxit acaben relegant les tasques del dia a dia a altres persones o a les seves parelles. En els últims temps m’he adonat que ja no faig coses com treure les escombraries o portar el gat al veterinari perquè hi ha algú que em diu: «Deixa-ho córrer, ja me n’encarrego jo. Tu dedica’t a escriure».

–Té sort, no gaires homes s’hi prestarien. 

–Ara hi ha moltes dones que estan triomfant i molts homes ocupant-se del dia a dia. En la novel·la, aquesta idea em serveix perquè el protagonista es pregunti si ha delegat massa coses en la seva vida.

–El tema de la família segueix sent fonamental en la seva escriptura. 

–És que és un pou d’on sorgeix tot. Les coses bones i les dolentes. En la família t’ensenyen un model d’amor que  funciona la resta de la teva vida. A més, acabem tenint por de les mateixes coses que temien els nostres pares. Per a mi, la família és importantíssima, és d’on trec totes les energies i, per contrast, m’ajuda a imaginar una altra mena de famílies.

–Ha definit la seva novel·la com un al·legat contra la impunitat. 

–És que la impunitat avui ens sembla d’allò més normal. Vaig començar la novel·la ara fa sis anys i des de llavors els casos de corrupció no han fet més que multiplicar-se. Cada cop és més sorprenent la barra dels polítics a l’hora de qüestionar l’Estat de dret o la independència dels jutges. I el més trist és que ens hi hem conformat. La meva petita venjança és que almenys la impunitat no triomfi en la meva novel·la.

–¿Ha vist algunes imatges de la pel·lícula que s’ha rodat sobre El guardià invisible

–Ara està en procés de postproducció. Els drets es van vendre a Cannes el 2012, abans que la novel·la es publiqués a Espanya, i llavors no vaig posar cap condició, ara ho faria d’una altra manera. En fi, només n’he vist imatges d’exteriors rodats a Baztan i m’agrada molt la protagonista, Marta Etura, però potser la visió de la pel·lícula no és la meva. Ja ho veurem.