A Ernesto Pérez Zúñiga (Madrid, 1971) se li nota l’ofici poètic. No és un novel·lista de tropa, d’aquests als quals delata la tosquedat de la seva utilització del llenguatge, la caiguda i recaiguda en clixés i tics expressius. Mima les paraules com el poeta que és i les posa a treballar a favor d’una història en què el que passa i el que se sent equilibren les seves forces.

A 'No cantaremos en tierra de extraños', aquesta història es remunta a l’any 1944 i arrenca en un hospital de Tolosa on coincideixen dos soldats espanyols, perdedors reiteratius, i una doctora, María Gómez, que s’enamora d’un d’ells, Manuel Juanmaría.

 L’altre, Ramón Montenegro, havia sigut professor de literatura en un institut, ha alliberat París com a membre de la Nueve, la divisió Leclerc, i serà el company de Manuel en una aventura insensata: entrar a l’Espanya franquista per trobar la dona d’aquest. El rescat té una  mica del descens d’Orfeu a l’Hades per rescatar la seva Eurídice, així com també de recorregut dantesc fins a arribar a una Beatriu que posseeix la capacitat de salvar el seu salvador.

 No és la primera vegada que l’autor nodreix la seva obra de la seva admiració per Dant: ja ho va fer en el poemari 'Siete caminos para Beatriz' (2014) i abans, a la novel·la 'El segundo círculo' (2006). Però en aquesta ocasió, aquesta matriu s’enriqueix amb la confluència d’ingredients del 'western' (la violència, els herois en ruta, la missió dificultada pels indis, com a 'La diligencia', de John Ford) i amb els 'cameos' de subjectes històrics, com el novel·lista Howard Fast, l’activista Edward Barsky, els dos membres del Comitè d’Ajuda als Refugiats Antifeixistes, i l’escriptor Max Aub.

 La peripècia està ben ordida, però la seva eficàcia literària descansa en el contrapunt que suposa la doble mirada al que passa, la dels fets externs i la de la veu interior dels mateixos personatges, que es registra en cursiva com una cortesia cap al lector.

 Aquest element subjectiu, juntament amb alguna pibnzellada esperpèntica (l’homenatge a Valle-Inclán es troba en el cognom Montenegro i en el sobrenom Cara de Plata) i l’encertada fragmentació del text en seqüències breus allunyen la novel·la de la zona de facilitat i mostren un novel·lista dotat i autoconscient que no es conforma a afegir una nova ficció irrellevant a les nostres sofertes prestatgeries.