Segons a qui se li pregunti, el serbi Emir Kusturica és un autor amb un univers intransferible o un individu que es repeteix més que l’all. 'On the Milky Road', el primer llargmetratge de ficció que dirigeix des de 'Promet-me' (2007), té els mateixos ingredients que gairebé tot el seu cine: la guerra dels Balcans, generoses dosis de fantasia, molt slapstick –algunes escenes semblen tretes de 'Mortadel·lo i Filemó'–, trompetes i acordions que sonen sense parar i una narració tan tova, tan laxa, que si la uséssim com a cinturó ens caurien els pantalons. Però tota recepta depèn de la perícia del cuiner, i Kusturica ja no és aquell cineasta enlluernador que va guanyar dues vegades la Palma d’Or de Cannes amb 'El pare en viatge de negocis' (1985) i 'Underground' (2004). 'On the Milky Road' s’ha presentat a concurs a la Mostra.
–El mètode de creació d’aquesta cinta ha sigut poc ortodox. Vostè primer va rodar un curt, i va desenvolupar la resta del film a partir del curt. ¿Quins reptes ha comportat aquest procés?
–El curt, que és la seqüència final d’'On the Milky Road', mostra un home que transporta pedres a través d’una muntanya. Desenvolupar tota una pel·lícula a partir d’aquesta imatge va ser la dificultat creativa més gran de tota la meva carrera. No sabia com començar una pel·lícula pel final. Però els àrabs escriuen de dreta a esquerra, ¿oi? Va ser un procés molt difícil però meravellós.
–¿Per què va decidir protagonitzar la pel·lícula vostè mateix?
–Perquè vaig cometre l’error de protagonitzar el curt, i no em va quedar més remei. No m’agrada actuar, no ho vaig disfrutar i no ho penso repetir. És dificilíssim estar oscil·lant tot el rodatge d’un costat a l’altre de la càmera.
–En la pel·lícula, la guerra hi és present però sempre en segon pla. No se’ns dóna la possibilitat d’entendre-la, ¿per què? ¿Vostè creu que hi ha alguna manera d’entendre la guerra, qualsevol guerra?
–Jo no. La meva idea era sentir les explosions i els trets com a teló de fons d’una cosa més profunda: les relacions i el patiment humans. A més, tot és molt clar. Des dels 90, totes les guerres van del mateix. Primer va ser l’Iraq i després Sèrbia, i des d’aleshores les guerres no han parat; i totes es basen en el capital i el benefici.
–¿Per què ha passat tant de temps des del seu últim llarg de ficció?
–Quan arribes a la meva edat és molt difícil que accedeixin a produir-te les pel·lícules. No importa que haguessis sigut bo, els inversors assumeixen que t’has fet vell i que no ets el mateix. Això ja li va passar a Fellini. Les meves pel·lícules sempre han nascut de la passió, i al fer-te vell la passió s’esvaeix. Aquesta pel·lícula m’ha servit per comprovar si jo la segueixo tenint.
–¿I què ha descobert?
–No crec que sigui capaç de fer una altra pel·lícula com aquesta, les facultats físiques m’estan fallant. I no disfruto fent cine, l’únic que em satisfà és comprovar que la gent respon positivament davant les meves pel·lícules. No sé si d’aquí 10 anys seguiré en aquest negoci, sincerament. A més, el cine ha canviat molt. Fa 25 anys servia per canviar el món, i avui només és útil per vendre crispetes.