¿En qui es va inspirar George R. R. Martin per crear els dothraki, el poble de genets regit per cabdills (khals) que vaguen per un mar d’herba arrasant des d’allà les cultures urbanes que els envolten? Podrien ser mongols (amb un khal en lloc d’un khan), o els huns d’Atila… En aquest cas, Martin, que només rarament especifica quins episodis o personatges històrics l’han inspirat, es va pronunciar al respondre el missatge que li va enviar un lector del seu blog: «Els dothraki els vaig crear com una amalgama de cultures de les estepes i les planes. Mongols i huns, per descomptat, però també alans, sioux, xeiennes i altres tribus ameríndies… afegint-hi una mica de pura fantasia».

    En la seva resposta, per cert, Martin aclareix quina és la seva relació amb les fonts històriques, barrejant referències i quedant-se més amb la categoria que amb l’anècdota, com hem anat veient al llarg d’aquesta sèrie. «En general, quan m’inspiro en la història intento evitar els calcs, sigui d’individus o de cultures».

    De fet, quan Martin s’aparta de la visió més simplificada o mítica dels fets històrics, resulta que acaba coincidint, voluntàriament o involuntàriament (diríem que més aviat el primer), amb una visió bastant realista del passat. Perquè, per començar, les hordes de les estepes tampoc eren ètnicament homogènies, sinó confederacions tribals.

    Però hi ha qui ha volgut ser més martinista que Martin, i han volgut buscar relacions més directes. Per exemple, entre els dothraki i els pobles preindoeuropeus, comparant el llenguatge inventat per a Joc de trons i el protoindoeuropeu reconstruït acadèmicament. Encara que en realitat el lingüista que va desenvolupar per a la sèrie l’idioma, David Peterson, opina que sona com «una barreja entre àrab i espanyol». Si ell ho diu...