Avui passem de la Boda Roja als Sacerdots Vermells, en versió masculina, com Thoros de Mir, o femenina, la Melisandre de mans màgiques, servidora del déu de la llum, desencalladora de trames i faedora d’espòilers en potència. En la seva última visita a Barcelona, el 2012, George R. R. Martin va explicar que no havia prestat tanta atenció a la creació de les religions del món de les seves novel·les com a altres aspectes. I l’escriptor, que s’ha definit com un catòlic decebut, un agnòstic o un ateu, ha sostingut diverses vegades que en la seva història el que compta no són tant els déus, sinó com la gent creu en ells.
No obstant, a mesura que la història ha avançat a més velocitat a la tele, ha anat guanyant protagonisme un culte, el dels Sacerdots Vermells seguidors del déu R’hllor. El déu de la llum que s’enfronta, encara que de forma sinistra, a aquesta foscor plena de perills i pors i que enviarà un salvador anomenat Azor Ahai (després d’un primer intent fallit, ja hi ha un ferm candidat per encarnar-lo).
Martin ha assenyalat que la inspiració després d’aquest sistema de creences (encara que el de R’hllor soni a H. P. Lovecraft) neix del zoroastrisme, antiga religió dels medes i els perses que adora com a déu suprem Ahura Mazda, en etern combat amb el senyor de les tenebres Ahriman, i en el maniqueisme, que va extremar més aquesta visió dualista. En l’actualitat, el zoroastrisme perviu en els 125.000 integrants de la comunitat parsi, establerta sobretot a Bombai, on van fugir de la islamització de l’Iran i segueixen entregant els cossos dels seus difunts als voltors dalt de la Torre del Silenci. No tenen sacerdotesses escotades, sinó sacerdots vestits de blanc i amb vel, però els seus temples del foc, darb-e mehr, encara acullen altars ardents amb una flama eterna (els seus són incruents). Bé i Mal. Llum i foscor. Gel i foc.
En episodis anteriors...
1. Els murs d'Adrià, Trump i George R. R. Martin
2. Savonarola i el Pardal Suprem