Són història viva del cine espanyol. Van ser les primeres espases d’una indústria que, després del franquisme, es va haver de reinventar completament. Fonamentals, transgressors i taquillers. Espanya no s’entén sense la seva filmografia. Però, ¿on són avui? A molts llocs, excepte darrere d’una càmera. Amb les altes excepcions de l’hiperactiu Carlos Saura i l’exitós Emilio Martínez-Lázaro, els realitzadors espanyols més veterans han anat optant per tancar la porta al cine. O el cine (més ben dit, la indústria) els ha tancat la porta a ells. Molts segueixen tenint guions en un calaix. «Però ningú et demana que obris el calaix», diu José Luis Cuerda, que, als 69 anys, és un venerable escriptor, cellerer i tuiter.
A Imanol Uribe, que amb 66 anys és el més jove d’aquesta generació de cineastes a la reserva, sí que li han demanat recentment que obrís el calaix. I d’allà en va sortir l’arriscadíssima Lejos del mar. I és que narra la passió sexual entre un etarra que surt de la presó i la filla d’una de les seves víctimes. Uribe, cronista oficial dels anys de plom a Euskadi i director que convertia les seves pel·lícules en esdeveniments (La muerte de Mikel, Días contados), no té avui ningú que li estreni la seva última cinta. Fa gairebé un any que busca distribució. Sense sort.
LES MEMÒRIES DE CUERDA / Autor d’un film de culte com Amanece que no es poco i d’un èxit de taquilla com La lengua de las mariposas, Cuerda sentencia que ningú assenyat pot dedicar-se al cine ara mateix. No hi ha forma de finançar les pel·lícules, es queixa. L’última que porta la seva firma és del 2012 (Todo es silencio) i, de moment, no n’hi haurà cap més. Sí que hi haurà més llibres. El 2013 va treure al carrer Si amaestras una cabra llevas mucho adelantado, un compendi de frases publicades a Twitter, on es desfoga i s’ha revelat com una autèntica destral (és l’únic de la seva generació que fa servir les xarxes socials). L’any passat, Cuerda també va publicar la seva primera novel·la, Tiempo después. Ho va fer de la mà de l’editorial Pepitas de Calabaza, amb la qual pensa seguir editant llibres sobre la seva filmografia (ja en té uns quants) i, «a llarg termini», les seves memòries. És de suposar que hi expliqui que el mateix Woody Allen li va escriure una carta per donar-li l’enhorabona pel seu cine i també pel seu vi.
Als 70 anys, Fernando Colomo també s’ha hagut de reinventar personalment i professionalment. L’autor de Tigres de papel (retrat dels progres de la transició que el 1977 va arribar a estar sis mesos en cartell) s’ha divorciat, ha hagut de tancar la seva productora després de declarar suspensió de pagaments, ha patit una malaltia (de la qual està recuperat) i s’ha venut la casa. La seva última pel·lícula és de l’any passat: Isla bonita, humil i preciosa cinta que es va poder rodar gràcies als diners prestats per dos empresaris amics, un d’ells Marcos de Quinto (Coca-Cola). La bona notícia és que TVE acaba de comprar el film, així que d’aquí poc temps «potser» veurà alguns diners.
ADÉU ABANS QUE EMPENTA / A falta de platós on rodar, Manuel Gutiérrez Aragón, de 73 anys, és un il·lustre membre de la RAE, on va ingressar al gener. Fa vuit anys, després de retratar l’infern dels amenaçats per ETA a Todos estamos invitados, va anunciar que deixava el cine. «Més val que siguis tu qui posa el punt final que no pas que te’l posin els altres», argumenta. Va ser a partir d’aquí quan es va reconvertir en autor de novel·les. Va publicar la primera, La vida antes de marzo, el 2009 i amb aquesta va conquistar el premi Herralde. L’any passat, el que va ser un cineasta fonamental de la transició (Maravillas, Demonios en el jardín) va anunciar que tornaria amb un film molt barat. Però d’aquell projecte no se’n sap res.
UNA ATURADA D’11 ANYS / De Gonzalo Suárez (81 anys) no es pot dir que s’hagi reconvertit en novel·lista perquè, en el seu cas, l’escriptura hi va ser abans que el cine (la seva primera novel·la és del 1963). L’últim títol d’aquest cineasta intel·lectual que va coquetejar amb el periodisme esportiu és del 2007: Oviedo express. Tampoc s’ha tornat a posar darrere les càmeres l’autor d’una obra mestra com El desencanto (1976), probablement el millor documental del cine espanyol. Ja han passat 11 anys des de l’estrena de Camarón i Jaime Chávarri està consagrat al teatre i a l’ensenyament.
Retirat a la seva Cantàbria natal està avui Mario Camus (81 anys), autor de l’adaptació literària més alabada del cine espanyol, Los santos inocentes, de Miguel Delibes. Un any després d’estrenar el seu últim treball, El prado de las estrellas (2007), va reconèixer que estava fatigat i sense gaire força per tirar una altra història endavant. «El camí ha sigut dur», va sentenciar. Per a ell i per a tots.