Isaki Lacuesta (Girona, 1975) sempre ha treballat amb Isa Campo, la seva companya i coguionista. Però aquest cop és el primer que dirigeixen a quatre mans. El resultat és La propera pell, un brillant film sobre la identitat i la impostura. Aquest thriller dramàtic ha conquistat cinc premis al festival de Màlaga: especial del jurat, direcció, actriu protagonista (Emma Suárez), muntatge i de la crítica.

–La pel·lícula parla de la identitat i de la maternitat. Vostès han sigut pares, així que es pot suposar que això els ha influït.

–Isa Campo: La nostra filla tenia 1 any quan vam rodar la pel·lícula. Crec que la nostra maternitat i paternitat marca, efectivament. Vam escriure el guió fa 12 anys i l’hem reescrit moltes vegades. En l’última versió segur que hi ha coses de la nostra experiència.

–Isaki Lacuesta: De fet, del primer guió no en queda ni una sola línia.

–És la més convencional i assequible de la seva trajectòria.

–I. L.: Això suposo que és bo, ¿oi? Tant de bo, i posa-ho ben gran, que els distribuïdors no s’ho creuen.

–I. C.: És una pel·lícula molt d’actors. Hi ha emoció i té un punt de thriller.

–I. L.: Dintre del nostre recorregut hi ha temes comuns, com l’absència de la figura paterna i la impostura. Però volíem que fos un film més empàtic, que el públic s’hi pogués identificar i preguntar-se què passa amb aquesta gent. Teníem ganes de fer una història més clàssica.

–L’espectador es passa intrigat tota l’estona, preguntant-se si el protagonista (Àlex Monner) és qui diu ser o un impostor.

–I. L.: La part de thriller és el que més va costar. Vam demanar ajuda a Fran Araújo, guionista professional, perquè estàvem molt perduts. I vam treballar la idea que fos una cinta amb suspens sense menysprear la part realista. Perquè el thriller de tradició fincheriana està molt ben escrit, cal·ligràfic, però el realisme és menor. Volíem que la història estigués escrita amb partitura però que respirés.

–Van rodar a Osca, al Pirineu. El gèlid paisatge és un personatge més.

–I. C.: El protagonista (Àlex Monner) arriba a un entorn bellíssim però opressiu i hostil. No li resulta gens fàcil crear vincles nous. Vam buscar al Pirineu català, però ens semblaven pobles més pintorescos i l’aragonès tenia aquest punt més agrest. Necessitàvem molta neu, perquè l’espectador veiés les dimensions de la zona.

–I. L.: És una pel·lícula de fronteres. Està rodada en tres idiomes: català, francès i castellà.

–Àlex Monner es menja la pantalla.

–I. L.: Ja va coincidir amb Emma Suárez a Herois (Pau Freixas, 2010), que també es va veure a Màlaga. És un portent. Està estudiant direcció de cine a Nova York. De fet, l’últim pla de la pel·lícula el va rodar ell.

–És la primera vegada que dirigeixen junts. ¿Com ha anat?

–I. C.: No tenim la sensació que hagi sigut un gran salt perquè fa molt temps que treballem junts. Jo, com a guionista, sempre he estat en els seus rodatges.

–I. L.: Ens entenem bé. Ara fem entrevistes junts i això s’agraeix [rialles]. El primer reportatge el vam fer junts al col·legi. I ens van aprovar, cosa que amb algunes pel·lícules no ha passat.

–La propera pell podia estar perfectament en un festival de primera divisió com Sant Sebastià.

–I. L.: [Silenci]. Qualsevol cosa que diguem sobre això implicarà cagar-la.

–Bé, doncs passem a la pregunta següent: estan buscant distribuïdor. Això és una altra lluita, ¿no?

–I. L.: Un rotllo. Estem en aquell punt en què els espectadors no paguen per veure les pel·lícules, els exhibidors no paguen els distribuïdors i aquests no paguen els productors. Això canviarà en algun moment. Ara es tracta d’anar sobrevivint fins que es capgiri. 

–Però vostès continuen rodant.

–I. L.: La gent no sap com és fer cine, però si ho expliques sembla que t’estiguis queixant, així que el millor és no fer-ho. És penós fer aquesta sensació de captaire. La gent això no té perquè saber-ho, és un problema nostre.