El fòrum Cornellà Creació celebra aquest divendres una nova sessió al Museu Agbar de les Aigües (13.30 h.) en la quals dos dels grans noms de la literatura i el periodisme de viatges, Javier Reverte i Paco Nadal, contrastaran des del punt de vista de les lletres diferents aspectes de l'experiència del turisme.
Javier Reverte (1944), novel·lista i escriptor de viatges (encara que "en aquest país només et deixen ser una sola cosa", es queixa, i la gent s'acostuma a quedar només amb la segona), acaba de publicar 'El hombre de las dos patrias' (Ediciones B), nascut dels seus viatges a Alger i Orà, a Algèria, seguint el rastre d'Albert Camus.
¿Quina diferència hi ha entre viatger i turista? A part de la qüestió del temps, el turista té una guia feta al cap i va a veure el que ja sap que va a veure i el viatger a trobar el que no sap que trobarà. És una diferència d'actitud, de punt de vista. La sorpresa potser és l'única diferència.
¿Així, es pot ser turista amb actitud mental de viatger? Tot turista pot ser viatger: el fet mateix de sortir del teu niu, on tens la llar, família, hàbits... ja suposa un actitud aventurera, encara que no sigui en un sentit grandiós. Sortir de forat és bo per al cap. Jo no menyspreo el turista: sortir del forat és bo per al cap.
¿I quina diferència hi ha entre el periodisme i la literatura de viatges? L'espai, per començar. El segon element és que l'escriptor de periodisme de viatges s'està dirigint a un públic concret, que va a veure algunes coses concretes durant uns dies. A l'escriptor de viatges li interessa més explicar un viatge en tren des de Bangalore que no pas com és el Taj Mahal. L'objectiu és diferent. Allò essencial és explicar una història real amb les tècniques de la ficció. Cridar l'atenció sobre el que veus, seleccionar els personatges que et serveixen literàriament, els diàlegs elaborats. El que passa a Espanya és que no està acceptada en el món cultural una cosa que és la literatura de viatges, cosa que no succeeix en altres països, amb un Theroux, un Chatwin o un Villoro.
A la Casbah d'Alger que visita en el seu llibre el turisme no existeix. Deuen quedar ben pocs llocs així. El llibre el vaig escriure a partir d'un viatge del 2004: després de la dècada negra no hi havia turisme perquè als turistes els mataven. Després he seguit anant-hi però turisme pràcticament no n'hi ha. La Casbah sempre ha estat un lloc molt perillós, a totes les èpoques; és on sempre s'ha refugiat l'ànima rebel de la ciutat, però la vaig recórrer sencera i em vaig trobar molta gent simpatiquíssima. És que quan vas a un lloc perillós, hi has d'anar en horari de treball. A les hores en què els lladres estan en el centre ‘treballant’ amb els turistes.
¿Com canvia una ciutat amb i sense turisme? A part que s'omple, canvia el caràcter de la gent, i em sembla que no per bé. El turisme porta gent i diners, no hi estic en contra; els diners arreglen moltes coses, però la massificació turística ha fet de Venècia, per exemple, una ciutat àvida de diners. Ja no existeixen aquests locals en barris com l'Arsenal on el menjar era més popular; els hotels són una merda, les invasions de vaixells de creuers… I això no és que no sigui bo, és que és horrorós. La gent que té els diners com a interès fonamental no té conversa. Aquí n'estan una mica farts, oi?
La Seguretat Social li ha retirat la pensió i li reclama 120.000 euros per haver seguit publicant llibres. ¿Segueix el tema empantanegat? Clar, perquè està tot empantanegat. El Govern del PP podria haver suspès els procediments en curs abans de canviar la llei, però no han volgut. Perquè han buidat la caixa de la Seguretat Social i perquè al PP hi ha una actitud cap al món de la cultura que no és pròpia de les dretes europees. És totalment negativa perquè és la caverna i per la caverna la cultura és l'enemic.