La tragèdia de París va sobrevolar dimecres el Palau, en el Festival del Mil·lenni, quan Paco Ibáñez va iniciar el seu recital amb duresa, cantant ‘Nocturno’, amb el text d'Alberti que parla de l'adveniment de la sang, la ràbia, l'odi i la venjança, fet davant el qual “les paraules no serveixen, són paraules”. I quan va seguir amb ‘Le temps des cerises’, en francès, cançó del segle XIX vinculada a la Comuna de París. “Dedicada a França i a tots”, va anunciar.
De la foscor al temps de les cireres, del terror a l'amor breu, i un Paco Ibáñez esculpit en pedra, mil·lenari i de negre, amb prou feines il·luminat per mitja dotzena de focus, amb aquella estètica del cantautor segons la qual l'escenografia és, gairebé sempre, una frivolitat. Abans d'abordar ‘Balada del que nunca fue a Granada’, de nou Alberti, es va queixar de la il·luminació que entrava a través de la vidriera del replà. Concentració. Encaixant pensaments entre cançó i cançó, va demanar no caure en el racisme i va mirar al passat musulmà a ‘Abenámar y el rey Don Juan’, convidant a cantar el públic, entre el qual es va veure un fan fidel, Pasqual Maragall. “¡En volem més!”, va cridar un assistent. “¿Més què? ¡Compte amb els ‘masses’!”, va replicar el cantautor.
INTENSITAT
Va cantar en gallec (‘Que ocorre na terra’, d'Antonio García Teijeiro) i eusquera (‘Zure tristura’, d'Imanol i Xabier Lete; la tradicional ‘Pello Joxepe’) i va invitar successivament el guitarrista Mario Mas, molt fi en ‘Si tu vienes a la romería’; a Joxan Goikoetxea, el “Johann Sebastian Bach de l'acordió”; el saxofonista Gorka Benítez i el contrabaixista Horacio Fumero. Còmplices d'una veu rebaixada en volum respecte als dies de ‘Paco Ibáñez a l'Olympia’, però que segueix transmetent una intensitat que ve de molt endins.
Recital amb el seu fons de classe de literatura, de León Felipe a Neruda a través d'Alfonsina Storni i el seu pròxim José Agustín Goytisolo, a qui va visitar a ‘El lobito bueno’, ‘Me lo decí mi abuelito’ i ‘Palabras para Julia’, abans d'uns bisos que va obrir amb un altra referència a França, l'encantadora ‘Les copains d’abord’, de Georges Brassens, acompanyat per tots els músics, rumb a ‘A galopar’. “Una cançó de lluita, un himne de guerra”, va dir. Poesia per a temps durs.