El títol del nou disc de Beach House, Depression cherry, que ve a ser Cirera depressió, pot ser una mica enganyós. Perquè aquest ja cinquè àlbum del duo de Baltimore -el llançament musical més important d'aquesta setmana- resulta tan elevador per a l'ànima com els anteriors. Qui trobés un refugi en discos com Teen dream (2010) i Bloom (2012), obres clau del recent pop alternatiu, no es veurà decebut. Aquestes noves cançons curen i enforteixen.
L'equip format per Victoria Legrand (neboda del gran compositor de cine Michel Legrand) i Alex Scally ha enganxat els últims anys un grapat d'oients a la seva poció màgica de pop somiador, feta de guitarres lànguides però espurnejants, teclats amb un petit toc eclesiàstic, melodies com himnes i ritmes simples i efectius. Ja són bastant famosos, però no tant com es mereixen; potser per la seva reticència a llicenciar cançons al millor postor.
Depression cherry no serà el disc que canviï el seu estatus popular. Serà adorat pels fans de sempre, però difícilment els servirà per obrir-se nous camins comercials. Ells tampoc semblen preocupats per la qüestió. En nota de premsa expliquen com «amb l'èxit de Teen dream i Bloom els grans escenaris i les grans sales ens van portar naturalment a un lloc més agressiu; lluny de les nostres tendències naturals. Aquí, ens deixem evolucionar a nosaltres mateixos alhora que ignorem el context comercial en què existim».
VISITA A L'APOLO AL NOVEMBRE / En lloc de buscar el hit espectacular, apte per a Hollywood, Beach House han tornat una mica al minimalisme del seu debut homònim del 2006. Però hi ha també passos en noves i inesperades direccions, com l'spoken word a l'estil Shangri-Las que obre PPP -des d'ara mateix, un dels seus millors temes-, la sorollosa guitarra en la tornada del single Sparks o el cor de sis veus al qual recorren en una final Days of candy que sembla pensada per a catedrals.
Els fans es conformaran amb escoltar-la a la sala Apolo (20 de novembre).