El festival D'A dedica la seva retrospectiva aquest any a Bertrand Bonello, director francès de qui només un títol, Casa de tolerancia, s'ha estrenat aquí comercialment. Tota una injustícia: Bonello és un director atrevit i suggestiu, obstinat a traslladar a la pantalla, amb profunditat intel·lectual i intensitat estètica, els altres mons que estan en aquest.
A Casa de tolerancia era un bordell del París de principis del segle XX entrat en la seva fase de decadència; a l'anterior, Tiresia, la seva heroïna era una prostituta transsexual. De la guerre se situava a les entranyes d'una secta dedicada a la recerca del plaer absolut. I el seu últim film, que va obrir el D'Al divendres, té com a paisatge el món aïllat de la realitat que és l'alta costura: parlem de Saint Laurent, biopic sui generis del mític modista francès.
No, no es tracta d'Yves Saint Laurent, aquesta és una altra pel·lícula. Aquella sí que va comptar amb l'a-provació de Pierre Bergé, company, amant i soci del modista. No, en la de Bonello el personatge de Bergé no hi surt gaire i s'explora a consciència l'idil·li de Saint Laurent (Gaspard Ulliel) amb el dandi Jacques de Bascher (Louis Garrel), també amant de Lagerfeld. Segons Bonello, l'altra versió, que va veure fa unes setmanes «per streaming», és «molt diferent, molt oficial».
Saint Laurent va tenir una existència complicada, malgrat el luxe, i Saint Laurent intenta reflectir-ho. El film recorre sobretot l'època que va del 1967 al 1976, en què segons Bonello «apareix el més important de la seva creació; en aquells anys crea totes les coses per les quals és recordat». Són anys tumultuosos en el món real, com el director recorda en un determinat moment dividint la pantalla en dues parts: a un costat, les manifestacions del maig del 68 i el terratrèmol del Perú en el 70; a l'altre, creacions de Saint Laurent. «Volia recordar que per molt important que pogués ser el personatge, al capdavall, només feia vestits. Tampoc estic boig per la moda».
CINE I MÚSICA / A Bonello li interessa més, per exemple, la música: abans de posar-se a dirigir va coquetejar amb la clàssica i el rock (en el grup underground Coven). Aquesta experiència ha exercit una gran influència en la seva forma de fer cine. «Sovint la música és el primer a les meves pel·lícules. No és un adorn, hi és per dir alguna cosa. Quan penso en una seqüència penso en el seu so: ¿Què escolto? ¿És un tema original? ¿És un que he de compondre jo mateix?».
Fa poc va filmar una pel·lícula de concert d'Ingrid Caven, l'actriu-cantant musa de, per exemple, Saint Laurent. No sap si tornarà a rodar una cosa així. «No intento seguir una línia. Només m'agafo a les que considero bones oportunitats de fer una pel·lícula interessant».