No és conjunció astral sinó elecció de dos autors ben consolidats i acreditats: Ferran Torrent i Guillem Frontera acaben de publicar dues novel·les sobre la corrupció política i el cinisme periodístic a València i Mallorca. Torrent, en un esplèndid retrat social, descriu el tapís de les grans operacions de drenatge de l'erari públic ordides pel poder politicoeconòmic. Frontera, instal·lat en la postcorrupció, parla de pocs diners i de molta inestabilitat psíquica a la cúpula de les institucions.

Els respectius detectius són periodistes mig outsiders però ben situats, tots dos en típica situació de naufragi sentimental, encara menys heroi el mallorquí que el valencià. Dues novel·les descarnades, sense concessions. Per escriure-les, els autors parteixen d'un coneixement precís, és a dir, no imaginari, de la realitat. Sicília sense morts és el títol de la no menys esplèndida novel·la de Guillem Frontera. A Un dinar, un dia qualsevol, de Ferran Torrent, hi figura el següent diàleg: «-Encara no som Sicília. -Dóna'ls temps».

M'allargaria en els elogis si no tingués una pregunta per traslladar al lector: ¿on són els Frontera i els Torrent de Catalunya? Cadascú a la seva manera, Baltasar Porcel i Eduardo Mendoza es van erigir en precursors i van escriure pàgines memorables sobre les nostres tenebres. Però això va ser abans, molt abans, de l'angoixa desolada de tants catalans davant el podrimener.

¿I després? No s'ha de negar el mèrit de cap intent, però em refereixo ara als nostres novel·listes de referència. ¿No els interessa el tema? ¡De cap manera! Potser és que encara no s'han vist amb cor d'afrontar com cal la singularitat catalana, que no es troba en el diferencial de percentatges o en el nombre d'operacions, sinó en la distància entre la moral pública predicada i la practicada.

Frontera, Torrent... i qui gosi agafar el bisturí per fer la dissecció al cor, o als dos cors, del catalanisme. Tan blanc per fora...