Quan encara no s'havia convertit en un fenomen planetari, en l'autora britànica més traduïda que William Shakespeare però menys que la Bíblia, Agatha Christie va anar a fer la volta al món. Va ser el 1922, vuit anys després del seu casament amb Archie Christie, de qui havia adoptat el cognom amb el qual es donaria a conèixer com la gran dama del misteri, la creadora d'aquelles populars intrigues mil·limètrica-ment plantejades per jugar, amablement, al gat i al ratolí amb el lector. Ara el llibre 'El gran tour. Alrededor del mundo con la reina del misterio' (Confluencias) recull els records, les cartes i les fotografies que documenten aquell viatge, una versió posada al dia del que al segle XVIII i XIX era el gran viatge de formació per a qualsevol jove britànic de bona família, però, per damunt de tot, una mena de font per a les seves futures ficcions (moltes situades al llarg d'un imperi que ja començava a perdre la seva antiga brillantor) i la constatació que gairebé tant com escriure a l'autora la fascinava conèixer món, cosa que no va deixar de fer amb alegria durant tota la seva vida. El llibre suposa també una excel·lent carta de presentació per a l'Any Christie, en què es commemoren els 125 del seu naixement.
La titular del viatge no era, però, Mrs. Christie, sinó el seu primer marit, un atractiu pilot d'aviació de no gaires llums, que tenia com a principal virtut ser un excel·lent jugador de golf. En un moment d'inestabilitat laboral, a Archie li van fer l'oferta de formar part d'una missió comercial per promoure l'Exposició Universal del 1924 i ella no va dubtar ni un segon a acompanyar-lo i deixar la seva filla de dos anys amb la seva mare, la possessiva Clara, durant 10 mesos. Tots dos es van embarcar en el Kildonan Castle, el vaixell que els portaria a Sud-àfrica, primera etapa d'una travessia que incloïa Austràlia i Nova Zelanda per prosseguir amb unes vacances tropicals a Honolulu i finalitzar al Canadà.
Agatha Christie tenia publicades en aquella època tres novel·les que havien rebut una fervorosa acollida, però l'estabilitat econòmica encara estava lluny. La vida somreia. L'única ombra en el seu camí va ser la sentència de la seva mare abans de marxar: «Recorda, si no acompanyes el teu marit, si el deixes sovint, el perdràs. I això és especialment cert en un home com l'Archie». Paraules enverinades que van resultar profètiques. En ple dol per la mort de la seva mare, Christie va haver d'acceptar la petició de divorci del seu marit que va confessar haver-se enamorat d'una senyoreta amb qui jugava a golf. La resta és coneguda. Són aquells famosos 11 dies de desembre de 1926 en els quals l'autora, que aleshores era una celebritat, va desaparèixer. Va ser carnassa per als tabloides que es van llançar a les més estranyes conjectures: assassinat, embolic amorós, truc publicitari. Va reaparèixer en un balneari on s'havia inscrit amb el cognom del seu rival i amb una llacuna total en la seva memòria, que constituiria el millor dels seus misteris, ja que encara no s'ha resolt. A ella no li agradava ni tan sols esmentar-ho. No ho va fer en les seves memòries.
L'Agatha Christie que escriu puntualment a la seva mare a manera de diari a El gran tour encara està lluny d'aquells moments amargs. Es mostra feliç i despreocupada, en sintonia amb els feliços 20 i molt en la línia d'algunes de les novel·les com les que protagonitzen el seu matrimoni de detectius Tommy i Tuppence, És maliciosa a l'hora de retratar els seus companys de viatge i es deixa seduir pels paisatges, encara que en el seu tracte amb els natius tingui encara regustos victorians. Però sobretot està disposada a disfrutar totalment de la vida i fer, de passada, magnífiques fotos no exemptes de pintoresquisme colonial.
Com a curiositat, és molt possible que ella i el seu marit estiguin entre els primers britànics a practicar el surf (a Sud-àfrica i sobretot a Hawaii), cosa que té un gran mèrit en una dona que molts van definir després com a provinciana. En les seves cartes relata amb despreocupació com el seu banyador fins als turmells se li va trencar en plena platja i com se'n va comprar un de curt (en què ensenyava les seves gruixudes cuixes) que a ella li va semblar molt seductor o com es va incomodar al no poder caminar sola per Nova York, com ho feia a Londres. Agatha Christie no era una feminista, però en certa forma ja estava posant els elements per a una nova conducta.
Als 40 anys va tornar a casar-se, aquesta vegada amb molta més felicitat amb un tranquil arqueòleg 15 anys més jove que ella. «El millor és casar-se amb un arqueòleg, com més gran et fas, més li interesses», deia divertida. El va acompanyar en tots els seus viatges a l'Orient amb el mateix gaudi de l'aventura que havia demostrat en la seva volta al món.