Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) estava en una altra guerra quan ahir li van anunciar que havia guanyat el Premio Nacional de Narrativa per la seva novel·la En la orilla (Anagrama). Concretament estava en la primera guerra mundial, ficat en la lectura de La disputa por el sargento Grisha, sobre aquella contesa. «D'Arnold Zweig, no de Stefan», precisa des del seu refugi de Beniar-beig, on viu sol envoltat pels seus gossos i on el telèfon no ha deixat de sonar i la seva veu un punt d'aiguardent però carregada de càlida senzillesa s'aprecia més alegre que mai. «Estic molt content i molt agraït amb aquest jurat i també pel que té de simbòlic que una novel·la com la meva, que parla del que està passant al país, obtingui aquest reconeixement oficial».

Aquest reconeixement és un dels Premios Nacionales del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports, dotat amb 20.000 euros, i el simbolisme té també aquesta càrrega d'ironia paradoxal que li agrada a l'autor si es té en compte que En la orilla és un dels retrats més brutals i immisericordiosos de com la crisi està maltractant els ciutadans i ha acabat enervant les seves consciències. També és una de les seves novel·les més celebrades, ja que va obtenir el premi de la Crítica -que també va aconseguir el seu anterior treball, Crematorio- a més a més del Francisco Umbral i el de la Crítica valenciana. Prova de la seva connexió amb el lector és que ja se n'està preparant la desena edició. El jurat s'ha vist en l'obligació de precisar que el realisme de la novel·la -tan criticat en la literatura espanyola en el passat- es val d'una «extraordinària construcció literària» que el transcendeix gràcies «a la seva riquesa formal i als recursos poètics».

En la orilla, publicada gairebé a manera d'involuntari díptic arran de l'èxit de Crematorio -dur retrat de l'especulació immobiliària a la costa valenciana que va propiciar una excel·lent sèrie de televisió-, segueix aixecant l'acta de defunció moral del país just després d'on es va quedar aquella. La caiguda dels falsos oripells especulatius de Benidorm o Marina d'Or han donat pas a aquest grapat de veus sense esperança en l'imaginari poble d'Olba sacsejat per la desocupació i per la incúria del protagonista i veu principal d'aquest cor, Esteban, els negocis del qual se n'han anat en orris.

L'HUMOR QUOTIDIÀ / I encara que les seves novel·les siguin profundament tristes, a Chirbes no deixa de semblar-li graciós -«per fortuna encara trobo l'acudit a les coses, fins i tot a la més dures»- l'absurditat que hagi de donar les gràcies a aquests polítics amb les seves polítiques «sense nord». «Han sigut ells, amb les seves retallades, els seus pressupostos, les seves corrupcions, els que m'han permès escriure aquesta novel·la. Així que en certa manera hauria d'estar donant-los les gràcies». Sap que bona part d'aquelles crítiques hauran d'estar en el discurs d'acceptació d'un premi que rebrà de mans del controvertit ministre José Ignacio Wert, però de moment s'estima més no avançar esdeveniments. «És com els dubtes que tenia Camus sobre com havia de vestir-se per anar a recollir el Nobel. I la seva mare, analfabeta i carregada de sentit comú, li va dir: 'noi és que nosaltres no som d'ajuntar-nos amb aquella gent'. Doncs a mi em passa el mateix».

S'enorgulleix d'haver escrit sempre al peu del canó del seu temps, quan molts altres practicaven una oportunista crítica de saló als recents esdeveniments històrics. «Així quan la gent es posava a celebrar els Jocs Olímpics o les caravel·les de Colom jo em posava a escriure sobre el neguit d'una vella durant la guerra civil. I quan vaig escriure la meva primera novel·la, Mimoum, en vigília de la nostra entrada a Europa i els escriptors espanyols es dedicaven a fer comèdies lleugeres, jo mirava cap a l'Àfrica i retratava algú que havia perdut en el joc de la Transició».

LA MÉS MATERIALISTA / Assegura que per elaborar En la orilla va tenir present aquell patchwork de veus que és el Manhattan Transfer de John Dos Passos. «També vaig pensar en Lucreci perquè és la novel·la més materialista que he escrit i la intenció d'explicar tot el que es pot explicar del nostre temps, els hospitals, els diners, les putes, el terrorisme, els musulmans i el canibalisme de la violència domèstica. És un llibre sense cap ni peus en què les peces no haurien d'encaixar però ho fan».

Ara quan el desànim econòmic sembla trobar alleujament únicament en les declaracions del ministre De Guindos i la corrupció política no només no frena sinó que es multiplica en tots els fronts, Chirbes accepta que la realitat d'avui mateix ha sobrepassat les intencions d'una novel·la sense concessions. «L'única cosa més dura que em puc imaginar és la guerra d'Ucraïna i aquest escenari tampoc el descarto». No serà no obstant la llavor d'una pròxima obra perquè l'escriptor es confessa amb tota tranquil·litat en blanc: «En aquests moments tinc la massa de la creativitat freda».